Gent del barri

Maria Antònia Font Fernàndez

Com que el 8 de març se celebra el dia de la dona, aquest mes hem entrevistat la primera dona que es va fer sòcia del Club Natació de Barcelona: Roser Ponsati. Aquesta esportista, que als 86 anys manté una vitalitat envejable, ha lluitat pels drets de les dones i perquè el Farró no sigui un barri de segona. Ha rebut el premi Dona i Esport Mireia Tapiador (2006) i la Medalla de la Dona del Districte de Sarrià – Sant Gervasi (2012).

Roser, d’on li ve la vena reivindicativa?
La veritat és que sempre m’ha preocupat el civisme de barri. Des que em vaig casar, fa 61 anys, visc a la plaça de la Torre, que és una placeta molt amagada que hi ha a tocar de la plaça de Lesseps. Doncs bé, em va cridar l’atenció que hi hagués un carrer sense sortida, el de Francolí, que en teoria va a parar al de Sant Magí. Al cap d’uns quants anys de viure per allà em van assegurar que obririen aquell carrer i que de la casa que hi havia en farien un centre cívic. Però van passar els anys i els polítics de tots els colors, i jo reivindicant als plenaris de Sarrià. Algú em va dir que amb els socialistes era picar ferro fred…

Però és una casa abandonada, aquesta del carrer Francolí?
Hi viu un matrimoni amb criatures, però abans hi havia viscut unes bibliotecàries, amigues d’una germana meva, que van fer fora per vendre la casa a l’Ajuntament.

Què més ha reivindicat?
Arran d’aquí, m’apunto a qualsevol moguda. Mentre treballava en una escola d’educació especial, vaig saber que es donaria la Medalla de la Dona a una senyora que sempre delegava els assumptes del fill en el marit. I aquell nano necessitava que li arreglessin la boca. Però és clar, aquella gent donava molts diners a la parròquia de la Bonanova, eren gent potent. A partir de controvèrsies com aquesta, un grup de dones ens vam constituir en Dones Fem.

El col·lectiu Dones Fem?
Sí, fa 10 anys. Ara penso en Montse Cornet, una altra Medalla notable del districte i premi de la dona a petició meva, que va escriure una obra de teatre que es va representar al Goya durant dos anys.

Fotografies de Juanjo Compairé

Si hi ha alguna cosa a la qual ha dedicat la vida, però, és a l’esport. Com va arribar a ser la primera sòcia dona del Club Natació?
El 1939 érem tres nenes i vam guanyar una prova. Per cert, no ens ensenyaven papallona: només crol, braça i esquena. Per al bisbe Gregorio érem unes pecadores… Bé, com que havia aconseguit diversos títols en campionats, vaig poder nedar fins un any o dos abans de casar-me. Vaig tenir 7 fills (ara tinc 16 nets), i les nenes havien de fer algun esport que els permetés tenir un títol per poder accedir al Club. A la gran, un oncle meu que va ajudar que l’estadi no caigués, li va ensenyar a llançar el disc. Va arribar a campiona de Catalunya i d’Espanya, i per tant es va poder fer sòcia. I la petita es va fer saltadora, i també va participar en campionats.

Com funcionava el Club Natació?
Feia vergonya, amb raó la Montserrat Roig el va retratar en unes cartes. Pagava com el meu marit, però no podia anar a les assemblees. El 1985, el meu marit i dos companys seus, un d’ells nebot del metge Broggi, va demanar de modificar els estatuts, ja que eren constitucionals. Però d’uns 6.000 socis, 700 no ens hi volien! Vam pagar cartes de la nostra butxaca, vam anar als mitjans…

Déu n’hi do, ja en temps de democràcia.
El febrer de 1986, finalment, les dones ens vam poder fer sòcies, cosa que va permetre una entrada de diners tan important com necessària. El Cercle del Liceu i el Círculo Ecuestre van anar després! És que consentim unes circumstàncies vergonyants!

Vostè es definiria com una dona feminista?
(s’ho rumia). El meu pare, que tenia un forn, va morir quan jo tenia 16 anys. El meu germà no se’n podia encarregar perquè estudiava, i per tant jo em vaig haver de barallar amb sis treballadors i una dependenta. En aquella època, els clients estaven queixosos perquè el racionament no donava per gaire. És que, fins als anys 1950 havíem de comprar d’estraperlo, almenys aquí a ciutat. El meu marit anava a la muntanya de França i allà hi trobava pa blanc! I sí, suposo que estar pel negoci em va donar empenta. Vaig passar els set embarassos sense cap problema, i després he pogut portar els nois a centres públics i els he pogut donar carrera.

Com veu la situació de la dona avui en dia?
No és que em senti feminista d’anar a cridar, però sí de reclamar el que no ens donen. Un fill meu treballa des de fa molts anys a la Perfumeria Puig, que va ser una de les primeres empreses a regularitzar els sous. En la majoria d’empreses, però, la dona cobra menys per fer exactament la mateixa feina.

‘La festa ja me la faig jo,
el que reivindico del
Farró
és el que fa falta’ 

I la situació del barri?
Al tros que en diuen del Farró no tenim res. Les persones més senzilles se’n van a la Biblioteca Jaume Fuster, però van treure quasi tots els sofàs perquè molta gent s’hi adormia. Ara a veure què hi cabrà a Vil·la Urània: hi hauria d’haver equipaments per a totes les edats. Jo era més partidària d’un altre projecte: a prop la parròquia dels Josepets, però ja dins Sant Gervasi, hi ha un terreny on hi ha posada una reixa i una taula per jugar a ping-pong. La idea era agafar el bar del costat i ampliar el centre parroquial, de tal manera que tapaven una finca de pisos que és un bunyol. L’espai donava per a una piscina… Vaig anar a Gràcia a parlar amb la Maite Fandos, però res. I això que han fet al carrer de Saragossa val el mateix. Són interessos creats, que diuen.
Al Farró passa que hi ha molta gent que treballa per al barri, però més que res defensen Sant Medir, recullen joguines per a Reis, fan sopars… I la festa ja me la faig jo: el que reivindico és el que ens falta. Un dels meus fills viu a Les Corts: allò és una meravella, pertot hi ha centres. És clar que allà hi havia terrenys.

No queden terrenys buits, aquí?
Només quedava un local lliure al carrer de Saragossa, però hi han fet pisos d’alt standing amb piscina. Vaig protestar a un plenari i el conseller, socialista, em va retreure que no era solidària amb la ciutat de Barcelona. El que vull és deixar un barri amb equipaments per a tothom, que jo ja sóc vella i em moriré!

Per acabar, quina relació creu que hi ha entre el Farró i Sant Gervasi en general?
Quan vaig venir a viure aquí, ningú parlava del Farró, sinó de Sant Gervasi. Jo no m’hi sento identificada, amb això de Farró.

I fins aquí l’entrevista d’aquest mes. Ha estat un plaer poder conversar amb Roser Ponsati: calen moltes veus com la seva.λ

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here