Ramon Muntaner, 750 anys

Història

Text: Mariona Franquet, Núria Pugès, J. Busquets. Fotografies: Fernando Siles

L’homenatge que amb aquest acte volem retre a Ramon Muntaner amb motiu del 750 aniversari del seu naixement, ens porta a situar-nos entre els segles XIII-XIV, i a començar parlant de les “Quatre grans cròniques” que a més de la seva importància historiogràfica, són d’un notable interès lingüístic i literari, ja que són unes autèntiques peces narratives de gran valor que historien l’època de plenitud de la Catalunya medieval, que tant sovint ha estat minimitzada i fins i tot amagada, i ens permeten de conèixer molts dels aspectes de la societat catalana del moment.

A finals del segle XIII i durant el XIV foren escrites les cròniques de Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós. De la Catalunya d’aquest temps (1250-1350) l’historiador Pierre Vilar va afirmar que era l’únic lloc del món que es podia qualificar “d’estat-nació” a la manera moderna.

Publicitat

Les Quatre Grans Cròniques

Parlem doncs un xic de les “Quatre Grans Cròniques”.

El Libre dels feyts, text català de la crònica de Jaume el Conqueridor, narra les conquestes de Mallorca i de València, en gran part, a base de prosificació de cançons que devien relatar aquestes glorioses campanyes, més que de Ramon Llull, que va influir en molts altres cronistes de l’època. Sembla que fou escrita pel mateix rei En Jacme.

La crònica de Bernat Desclot és la més antiga de les quatre, que acaba amb els següents mots: “Ací fineix lo llibre del rei en Pere, dels bons feits d’armes que ell feu sobre sarraïns e altres gents e com morí”. El títol que porta l’obra en el millor manuscrit és Libre del rei En Pere d’Aragó e dels seus antecessors passats, si bé es dubta de l’autenticitat d’aquest títol, atribuïble a mers copistes, i sembla més propi com a títol de la crònica el de Libre del rei En Pere d’Aragó.

Ara toca, per ordre, la Chronica o descripció dels fets e hazanyes del inclyt Rei Don Jaume Primer, rei d’Aragó, de Mallorques, e de Valencias, Comte de Barcelona e de Montpeiller e de molts de sos descendents, feta per lo magnífic en Ramon Muntaner. Aquest és el títol de l’obra que trobem en la coberta de l’edició feta a Barcelona, en casa de Jaume Cortey, llibreter, any 1562, tot i que mai l’autor la designa amb el nom de Crònica. No podem separar Ramon Muntaner del seu llibre, perquè és només gràcies a ella que en copsem la personalitat. La celebració del 750 aniversari del seu naixement vol ser una invitació a conèixer-lo, a llegir-lo i a reprendre el diàleg amb ell, la comunicació amb el seu oïdor, que ens espera amb els seus «Què us diré?».

La Crònica és una narració en què la invenció supera, potser, la veritat, i on l’autor, com si ho expliqués ell mateix de viva veu, busca constantment la interacció amb el lector. Tal vegada més a prop d’una novel·la que d’un llibre d’història, és, per això, una de les obres més reeixides de la literatura catalana medieval. La seva finalitat era deixar constància d’uns fets que volien tenir valor didàctic o exemplar. Certament la de Ramon Muntaner és la més extensa, és l’únic relat occidental que historia i explica l’Expedició Catalana a Grècia, es proposa només relatar allò que ha vist, ja que el protagonista principal està reservat als reis i als grans senyors, que en són els veritables protagonistes, però precisament podem conèixer de la seva vida pel contingut de la seva obra, i és l’única en què el cronista explica la seva vida dins del marc de la història del seu temps, per l’amor de l’autor per la llengua catalana i per l’exaltació que fa de la monarquia.

A la Crònica, es narra la història de la Corona d’Aragó des de l’engendrament de Jaume I el Conqueridor, el 1207, fins a les celebracions de la coronació d’Alfons III el Benigne, el 1328. Els nuclis principals de la narració són representats per la guerra de les Vespres Sicilianes, lliurada per catalans, aragonesos i sicilians contra els reis angevins de Nàpols, amb la consegüent invasió de Catalunya, l’any 1285, per part de Felip III, rei de França, i l’aventura de la Companyia Catalana a l’imperi Bizantí, en temps de Jaume II d’Aragó.

L’episodi més conegut del seu text, i de la seva pròpia vida, és el que narra l’expedició a l’imperi Bizantí de la Companyia Catalana, formada per cavallers i almogàvers a sou de l’emperador per ajudar-lo en la guerra contra els turcs, i que va dur a l’establiment de dominis catalans a Grècia al segle XIV. Els almogàvers eren soldats mercenaris que destacaven per la seva austeritat i per la violència de les seves accions. Eren molt temuts i sembraren el terror i la desolació. Ja heu vist com parla d’ells Desclot.

Ramon Muntaner

Ramon Muntaner era fill d’una família notable que hostatjà Jaume I el Conqueridor. L’any 1274, Jaume I se’n va al Concili de Lió i passa per Peralada) i Alfons X el Savi de Castella, també. Aquest fet, que es produí quan tenia nou anys, fou un dels records més preats i l’esmenta amb emoció en la Crònica. De la mateixa manera que en la tradició novel·lesca Muntaner ens diu que la visió de Jaume I quan era petit el portà a consagrar-se com a escriptor i a explicar tot el que havia vist.

El 1285, Peralada fou destruïda pels almogàvers durant la croada contra la Corona d’Aragó i va haver d’emigrar. Quan tenia vint anys, Ramon Muntaner prengué part en la conquesta de Menorca; després, participà en la lluita contra els francesos en la Guerra de Sicília, el 1300 en el setge de Messina, al costat de Roger de Flor i com a administrador de la seva companyia. L’estiu de 1302, inicia sota les ordres d’aquest cabdill l’expedició a Orient. El 1307, deixa la companyia, i el 1311 es casa.

El 1315 ha de fer un viatge entre Sicília i el Rosselló, ja que li és encarregada una missió delicada: la de transportar de Catània a Perpinyà un nadó orfe, el futur Jaume III de Mallorca, per tal de lliurar-lo als seus avis. D’ençà d’això, es retira i madura durant deu anys les seves memòries, fins que tingué un “somni” revelador que l’impulsà, als seixanta anys, a València, a començar a redactar la Crònica, que acabà tres anys després. Muntaner morirà a Eivissa el 1336.

Muntaner tingué una relació personal amb tots els reis de la Casa d’Aragó, de la Casa de Mallorca i de la Casa de Sicília pertanyents al llinatge del Casal de Barcelona que li foren contemporanis. En fer la seva obra, va recórrer principalment a textos historiogràfics per als regnats de Jaume I i Pere el Gran i, a partir d’Alfons el Franc, la seva font gairebé exclusiva és la pròpia experiència.

La seva vida i l’adhesió a la dinastia i a la llengua catalana, a les quals expressà una extraordinària devoció, representen el contrapès a les forces centrífugues dins la comunitat nacional catalana resultat de l’organització de les terres conquerides en nous regnes (Mallorca, València, Sicília) i, de vegades, de la implantació d’una nova branca dinàstica (Mallorca, Sicília). La consciència del perill de la divisió i del valor de la unió l’explicità també en la seva Crònica, especialment en l’exemple de la mata de jonc.

Amb aquesta obra, Ramon Muntaner també es va convertir en el primer autor en llengua catalana a plasmar les aspiracions de gran part de l’elit catalana per a una reunificació política ibèrica, ja que, en comentar l’entrevista d’Ariza entre els monarques de la Corona d’Aragó i la Corona de Castella, en la qual aquest últim proposava a Pere el Gran una aliança entre ells dos, el rei de Portugal i el de Mallorca, Muntaner va afegir-hi: “…si aquests quatre reys que ell nomenava d’Espanya, qui són una carn e una sang, se teguessen ensemps, poch duptare tot l’altre poder del món.”

Afegirem amb quatre exemples quatre identitats més de l’obra de Muntaner:

1. Exageracions: Diu en relació a la reina muller de Pere el Gran i els seus dos fills: “Són tres persones que podeu comparar els tres Reis que anaren aorar, los tres Reis, Jesucrist, dels quals la un havia nom Baltasar, L’altre Melquior, e l’altre Gaspar. Que per Baltasar, qui fou lo pus evot hom qui anc nasqués, e lo pus graciós a Déu i al món, així ho podem dir de madona la Reina; que de Madona Sancta Maria a ençà no nac pus devota dona, ni pus santa, ne pus graciosa que madona la reina; …:
2. Monarquisme: Sentint-se feliç d’haver servit i conèixer els millors reis, reines, infants i prínceps, no sols els lloa a ella per llagoteria, si no fins i tot els rivals com Carles d’Anjou, de qui, quan mor, diu: “el jorn que morí, morí el millor cavaller del món, aprés lo senyor rei d’Aragon e el senyor rei de Mallorca; e solament vos enlleu ambdosos (us exceptuo aquests dos)”.
3. Amor a la llengua: “En Corral de Llançà” eixí dels bells homens del món e els mills parlant e pus savis, si que en aquell temps se deia que el pus ·bell catalanesc era, del món, ell e en Roger de Llúria”
4. Odi als francesos: “Cascun pot veure com vénen los fets, que cent anys fa que la casa de França no feu res de que li vingués honor, ans los és venguda tota deshonor, e si es farà a tots aquells que no van ab veritat e ab justícia”.
5. Sentit polític: “E plauria’m fort que el senyor rei d’Aragó posàs son cor en ço que jo li diré: que quatre drassanes ordonàs en les sues marines…”.

Epíleg

Ens excusem d’haver estat molt comprimit el que us hem dit, però a mida que reflexionàvem sobre el contingut de l’homenatge que volíem retre a Ramon Muntaner ens resultava indispensable fer una aproximació a les dues cròniques que cronològicament varen precedir a la seva. Per les mateixes raons hem cregut oportú silenciar trets històrics prou importants com la Companyia Catalana d’Orient, Roger de Llúria, almirall i megaduc i Roger de Flor, cap dels almogàvers que tant van contribuir a l’expansió de Catalunya a la Mediterrània, i que va permetre dir a Roger de Llúria que cap peix gosi treure la cua de l’aigua que no porti lligada o pintada la senyera amb les quatre barres.