Reportatge
Elena Bulet (@elenabulet)
“Si jo no surto a treballar, tu tampoc pots sortir. És així, però no es valora”, explica la Isabel Escobar, expresidenta de Sindillar, un sindicat independent de dones treballadores de la llar i la cura a l’Estat espanyol. El darrer 8M, diversos col·lectius, entre els quals hi havia Sindillar, es van manifestar a Sarrià-Sant Gervasi reclamant una millora de les condicions laborals per a les treballadores de la llar i de cures. I és que tota persona necessita ser cuidada. Des de ben petita, reps cures. Ara bé, “tu no et planteges les cures fins que no estàs descuidat. Estem invisibilitzades, perquè culturalment mantenim la concepció que la unitat de cures és la família”, explica la Gaby Poblet, investigadora social, especialitzada en treballs de la llar.
L’informe de l’Ajuntament de Barcelona El gènere en xifres. Condicions de vida de les dones i desigualtats de gènere a Barcelona (2019) defineix els treballs de la llar i de cures com “les activitats que es fan per donar resposta a les necessitats físiques, psicològiques i emocionals d’altres persones, com infants, gent gran, persones malaltes o amb discapacitat (per exemple, l’alimentació, la salut, la higiene, l’educació, els àpats, l’acompanyament a visites mèdiques, o a l’escola…)”. Aquestes tasques són majoritàriament dutes a terme per dones, en molts casos menystingudes en l’àmbit social i econòmic. Segons aquest informe, el darrer trimestre del 2017 a Catalunya les dones, majoritàriament migrades, ocupen més del 90 % dels llocs de treball d’aquestes feines.
Les condicions laborals de les treballadores són precàries
La Isabel va migrar des de Xile a Madrid per cuidar la seva sogra, que estava malalta. Ella treballava en un negoci allà, però va haver de renunciar-hi per venir a fer tasques de cures. Fa uns 20 anys ja d’aquest viatge. Més endavant va traslladar-se a Barcelona, on ha estat treballant cuidant persones malaltes de càncer en fase terminal i també fent tasques de neteja en diferents empreses i cases de la ciutat, algunes a la Bonanova. Una successió de fets la van portar a participar en les assemblees del que acabaria sent Sindillar. Allà, va poder compartir experiències amb dones que s’havien trobat en la mateixa situació que ella. “Vaig adonar-me que no era només jo sola, sinó que totes compartíem la mateixa problemàtica. La precarietat en una feina, el maltractament, les condicions indesitjables de les internes, els sous baixos, etc.”. A més, la Isabel afegeix que ser migrant empitjora la situació: “No importa si la persona està formada o no, se la tracta com si fos analfabeta”.
Aquestes condicions sorgeixen arran del model de sistema en què vivim. “El neoliberalisme és un sistema econòmic, però també cultural”, explica la Gaby. “Vivim en un sistema de classe capitalista, amb una desigualtat global i amb unes polítiques de fronteres restrictives on la gent arriba de manera irregular…”. Aquests factors faciliten que quan una dona migrada arriba a Espanya, trobi feina en treballs de la llar i de cures sovint en condicions laborals precàries, ja que legalment no estan del tot regulades. Durant la manifestació del 8M es demanava la ratificació del Conveni 189 de l’OIT, que estableix unes normes i drets mínims per a aquestes treballadores, amb l’objectiu d’equiparar-se al mateix tracte que la resta de persones assalariades. Per exemple, en la cobertura de la Seguretat Social, l’accés a l’atur o una major inspecció del treball. Tot i així, aquest conveni també presenta les seves limitacions. La Gaby, en aquest sentit, advoca per “abolir el servei intern, marcar uns horaris i discriminar tasques per temps i retribució”. En definitiva, “dignificar aquest món laboral”.
Treballar lluny i estar sola
La Teresa Vaca va arribar a Barcelona el 2002, provinent de l’Equador. La seva germana ja hi vivia. La Teresa va començar a treballar d’interna durant tres anys, de dilluns a dissabte. “Tots els diners que guanyava els enviava al meu país, perquè el pare dels meus fills els mantingués, però resulta que no els estava donant res. Durant un temps, vaig estar treballant en va”, sentencia la Teresa. En l’actualitat, treballa en dues llars a Sarrià-Sant Gervasi, però en total no supera les 8 hores diàries. Tot i així, segueix lluny de la seva família. “Em vaig perdre la infància dels meus fills. De vegades, miro els nens que cuido i penso que estic recuperant el que no vaig poder estar amb ells”, explica la Teresa.
Migrar, sent dona, és doblement difícil. Deixes d’assumir tasques de cura al teu país d’origen per treballar en les cures al país de destinació. Amb la complicació de la distància i, sovint, amb un sentiment d’abandonament i culpa, moltes vegades potenciat per la pressió social. Des de jove, la Teresa es va haver de dedicar als treballs de la llar per mantenir la seva família. “Treballava des de les 5 de la matinada fins a les 11 netejant roba”, descriu ella. Aquest fet li va impossibilitar estudiar, però li hauria encantat ser infermera. Els successius anys de feina li han anat deixant seqüeles al seu cos. Fa un any, per exemple, va patir la síndrome del túnel carpià, que, iniciat des del canell, li va impedir moure tot el braç. Tot i així, la Teresa es considera afortunada, perquè ha trobat llars on se sent acollida: “Amb les dues persones que treballo ho faig a gust, perquè m’ho agraeixen. M’hi sento valorada”. Tot i la valoració en l’àmbit personal, el repte per reivindicar drets segueix des de la col·lectivitat…
