Dissabte 27, abril 2024
14.9 C
Sant Gervasi
14.8 C
Sarrià
Publicitat

La Bonanova prodigiosa

Publicat el [wpdts-custom start="post-created" format="j.n.Y G:i"]

Arts i lletres

Marina Barraso

Publicitat

El viajero que acude por primera vez a Barcelona advierte pronto dónde acaba la ciudad antigua y empieza la nueva. De ser sinuosas las calles se vuelven rectas y más anchas; las aceras, más holgadas; unos plátanos talludos las sombrean gratamente; las edificaciones son de más porte; no falta quien se aturde, creyendo haber sido transportado a otra ciudad mágicamente. A sabiendas de ello o no, los propios barceloneses cultivan este equívoco: al pasar de un sector al otro parecen cambiar de físico, de actitud y de indumentaria.1

Publicitat

Així presenta, Eduardo Mendoza, la Barcelona de finals del segle XIX a La ciudad de los prodigios, la quasi indiscutible gran novel·la de Barcelona, la culminació de la seva narrativa i un dels títols més destacats de la literatura espanyola. Des del barri de la Ribera, passant per l’Eixample incipient, Gràcia, Pedralbes, Sarrià o Vallvidrera, l’escriptor relata, en una barreja exquisida de ficció i rigor històric que acaba resultant indestriable, el creixement de Barcelona, el desenvolupament industrial i els canvis polítics i socials que hi van tenir lloc durant el segle XIX i XX.

En esa época el veraneo era muy distinto de como hoy lo concebimos. Sólo las familias privilegiadas, a imitación de la familia real, trasladaban su residencia a un paraje elevado, de clima más seco, al empezar los calores; procuraban no alejarse mucho de Barcelona: veraneaban en Sarriá, en Pedralbes, en la Bonanova (…). El resto de los ciudadanos combatía el calor con abanicos y botijos de agua fresca.1

La ciudad de los prodigios ens mostra una ciutat pintoresca, tumultuosa, a vegades agressiva i d’altres tremendament atractiva, en una novel·la brillan , caricaturesca i divertida, on tenen cabuda des dels estrats més desvalguts de la societat fins al mateix Rasputin o l’emperadriu Sissi.

Onofre Bouvila, el peculiar protagonista de la novel·la, un home fascinant i detestable a la vegada, “no había nacido, como algunos dijeron luego, en la Cataluña próspera, clara, jovial y algo cursi que baña el mar, sino en la Cataluña agreste, sombría y brutal que se extiende al sudoeste de la cordillera pirenaica”. Tot i els seus orígens humils, aconsegueix, de manera perseverant i sobretot, turbulenta, canviar el rumb de la seva vida i potser, en certa mesura, el destí de Barcelona, per esdevenir l’home més poderós del país.

Com en tantes novel·les de finals del segle XX, a la part alta de Barcelona s’hi estableix el feu de les classes benestants de la ciutat, l’oasi en el qual s’emmirallen els somnis i les pretensions de la prosperitat material i d’alguns privilegiats. De fet, l’ambició d’Onofre Bouvila el portarà ineludiblement a adquirir una mansió a la Bonanova que es convertirà en una autèntica obsessió per a ell.

Ciudad_prodigiosEn su búsqueda tenaz había visto centenares de casas, pero nada le había preparado para lo que encontró allí. Esta mansión, situada en la parte alta de la Bonanova, había pertenecido a una familia cuyo nombre parecía ser a veces Rosell y a veces Roselli. La casa había sido edificada a finales del siglo XVIII (…). El jardín, romántico en su concepción y algo disparatado en su realización, medía aproximadamente 11 hectáreas. En el costado sur había un lago artificial alimentado por un acueducto de estilo romano; a su vez, el lago desaguaba por un canal por el que era posible navegar en unos esquifes o barcas de fondo plano, a la sombra de los sauces, cerezos y limoneros que crecían en ambas orillas1.

Eduardo Mendoza ens regala amb La ciudad de los prodigios un relat extraordinari i intel·ligent de la Barcelona d’entre les dues Exposicions Universals (1888 i 1929), les quals van afavorir el creixement de la ciutat i l’annexió i naixement dels barris i districtes que avui constitueixen, per exemple i sense anar més lluny, el prodigiós barri de Sant Gervasi.

1La ciudad de los prodigios. Eduardo Mendoza, 1986. Editorial Seix Barral

Peu d’imatge: Exposició Universal de Barcelona de 1888; Arxiu Fotogràfic de Barcelona, autor desconegut.

Publicitat

Subscriu-t'hi

Dona suport al periodisme cooperatiu i de proximitat



PDF per 35€ l'any
PDF + PAPER per 50 € l'any

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.