Entrevista: gent del barri
Elena Bulet
Aquest és un fragment de la conversa entre la Marta Orriols i una estudiant de Periodis-me. Tingué lloc una tarda de novembre, en un cafè del barri, situat al xamfrà entre Amigó i Calaf. L’autora acaba de publicar un recull de contes, Anatomia de les distàncies curtes, presentat a la Casa Usher, i ara prepara una novel·la. L’important del diàleg no van ser les preguntes, sinó la veu de l’autora. Així que us deixo només amb les seves paraules…
No et sabria dir la proporció exacta entre la realitat i la ficció que hi ha al meu llibre. És ficció, perquè es tracta de narrativa i de literatura, i tota ella ho és. Ara bé, malgrat ser inventades, les històries es basen en el meu entorn i agafen punts de realitat. Podrien haver-li passat a tothom. Són molt versemblants, te les pots creure, perquè saps que succeeixen.
Anatomia de les distàncies curtes és un llibre que ha estat escrit pràcticament de nit, perquè no em quedava altra opció. Estava treballant durant el dia i escrivia per les nits. Quan arribava el moment, m’agradava tenir el meu espai, en un desordre on m’entenc, tenint cafè i els llibres clau a mà.
Quan escric, sento que sóc realment on he de ser. No sé si ho estic fent bé o no, però és un moment en el qual em sento jo mateixa. Hi ha una Marta mare, una que porta la casa i una altra que és amiga. En canvi, quan escric, només hi sóc jo, amb mi. No faig servir l’escriptura com a teràpia ni com a mètode d’evasió. Li tinc molt de respecte professionalment parlant. M’ho prenc seriosament i la gaudeixo moltíssim. A la literatura tampoc hi recorro per fugir. Hi vaig per buscar la veritat, per aprendre coses. M’agrada l’empatia que sents, entendre perfectament el que li està passant al personatge. Estàs com a observador, però a la vegada estàs totalment implicat. Ara bé, saps que no és real i aquest fet et permet no jutjar.
A la literatura no hi recorro per fugir.
Hi vaig per buscar la veritat,
per aprendre coses
Perquè la gent llegeixi, crec que és vital que se senti conquistada per la lectura. I és això el que m’agradaria transmetre. Que fins i tot aquells a qui no els agradin tant els temes emo-cionals, s’emportin imatges perdurables dels contes, que els arribi alguna cosa. Quan escric, penso molt en qui llegirà allò i si li arribarà o no. Hi ha molta gent que llegeix, però no suficient com per arribar al ritme de la roda del mercat editorial. Crec que és un mercat que està totalment desequilibrat amb el número de publicacions i el nombre de lectors de totes les edats i de tots els tipus de lectura. Al país, ens falta molta cultura lectora. Llegir es considera quelcom antipàtic. Es diu que és a causa de la competència amb altres divertiments tecnològics, però considero que po-den conviure perfectament. Ara bé, una lectura t’ha d’enamorar, no l’has de llegir obligat. El llibre com a objecte encara té molt de valor. Jo en sóc una amant, m’encanta poder-lo tocar, subratllar, passar les pàgines… S’argumenta que és molt car, però després la gent no té cap problema en gastar-se diners en coses molt més materials. No dic que sigui quelcom dolent, però aleshores el preu no és excusa. Passa amb els llibres, però també amb els museus, amb la cultura en general. Simplement, no ens han educat per apreciar el valor que té.
El meu dia a dia ha canviat molt. Treballo de lectora editorial, fent informes de lectura, seleccions de manuscrits, etc. Això m’ocupa moltes hores, però també em permet escriure al matí. Abans, vivia a Sabadell. Fa quinze anys vaig venir a Barcelona, encara que feia temps que hi treballava. M’encantava l’anonimat de la ciutat, una ciutat que era el centre cultural i polític del meu món. Al principi, vivia a Gràcia, però em vaig traslladar a Sant Gervasi perquè el pis se’ns quedava petit. M’agrada veure els seus carrers, l’odre i els comerços que hi ha. Sobretot ara que he trobat una lli-breria i una cafeteria. Ara bé, jo li posaria places, no sé com, però m’agradaria crear més espais, punts de trobada de la gent…
…I poques paraules després, havent buidat dues tasses de te, les interlocutores s’acomiadaven. Una d’elles caminava de retorn a casa agraïda, pensant que l’escriptora amb qui acabava de parlar era una persona molt autèntica i que sabia transmetre-ho amb els seus textos. Només un apunt. Aquella tarda, qui sap si per l’hora o per alguna altra raó, la Marta no havia pres cafè.
Fotografia Casa Usher
