arts i lletres
Marina Barraso
Una de les millors novel·les negres de la narrativa contemporània europea és, sens dubte, Los mares del sur de Manuel Vázquez Montalbán. Guanyadora del premi Planeta de 1979, narra la tràgica història d’Stuart Carlos Pedrell, un empresari exitós, veí de Sant Gervasi, en la Barcelona de finals dels setanta, desencantat amb ell mateix i amb la societat a la que pertany.
Stuart Pedrell había vivido en una casa del Putxet, una de las colinas que en otro tiempo dominaban Barcelona, como las colinas romanas dominan Roma, y aparecían cubiertas por un tapiz de viviendas vecinales para burguesía media, más algún ático dúplex para alta burguesía, en ocasiones vinculada con los antiguos moradores de las torres del Putxet. El dúplex para el nen o para la nena había constituido un buen y generalizado regalo al alcance de los propietarios de las torres supervivientes, tan buen y generalizado como el instituido en las zonas limítrofes de Pedralbes y Sarriá, últimas estribaciones donde la altísima burguesía resistía en sus viejas torres dignas y procuraba que sus polluelos se quedaran a vivir en las inmediaciones. La casa de Stuart Pedrell había sido herencia de una tía abuela sin hijos que le dejó aquella casa fin de siglo, obra de un arquitecto influido por la arquitectura férrica inglesa.(1)
Immers en les seves pròpies contradiccions i empès per l’exemple del pintor Paul Gauguin (qui va recórrer les illes tahitianes en el segle XIX), Stuart Pedrell emprèn un viatge obsessiu, i finalment no només imaginari, cap als mars del sud. L’objectiu de l’èxode és la recerca de la puresa i la llibertat personal, per allunyar-se de la seva angoixa existencial, del que ell representa i de la corrupció de la civilització. El viatge sense retorn de Pedrell traça una línia recta que s’inicia a Sant Gervasi i acaba a Sant Magí, nom fictici d’un barri obrer construït per una de les seves empreses i suposat paradigma del progrés transicional, precisament al sud de Barcelona.
El fracàs de la travessa a l’altra cara de lluna, del camí cap a la realització personal, reflecteix el desengany, la inutilitat de la fugida d’una època destructiva i repressiva i d’un passat ja immutable. Ya nadie me llevará al sur… clamaven els versos de Pavese en una nota de Pedrell.
Per altra banda, Pepe Carvalho, l’atípic detectiu privat que s’encarregarà d’aportar llum al cas de la mort de Stuart Pedrell, es passeja també durant la seva investigació pels carrers de Sant Gervasi, on, a més de la residència de l’empresari assassinat, també s’hi situa el despatx de l’advocat de la víctima i un restaurant xinès on portarà a dinar la filla de Pedrell, amb qui viu un fugaç idil·li. De fet, el restaurant Río Azul del carrer Santaló que apareix en el llibre va ser, certament, un dels primers locals xinesos en arribar a la ciutat, ara fa més de 30 anys. Era conegut sobretot per les seves delícies cantoneses, pel luxe que s’hi destil·lava i pels clients selectes que el freqüentaven. Més tard, va ser traslladat al carrer Balmes, on continua actiu en l’actualitat.
Així doncs, de la mà d’Stuart Pedrell i Pepe Carvalho, dos homes que, a la seva manera, han volgut fugir de la realitat, Vázquez Montalbán recrea magistralment, i amb un soberbi to poètic, el col·lapse de la utopia i l’escenari del desencant, de les ilusions perdudes, del refluxe de l’entusiasme i del fracàs de les expectatives col·lectives de la Barcelona postfranquista. I ho fa tenint com a punt de partida, un cop més, el barri de Sant Gervasi.
1 Los mares del sur, Manuel Vázquez Montalbán. Editorial Planeta; Barcelona, 1979
Peu d’il·lustració: A prop del mar (títol original en tahitià: Fatata te Miti). Oli sobre tela de Paul Gauguin, pintat durant la seva primera estada a Tahití, el 1892. Es conserva a la National Gallery of Art de Washington.
