Il·lustració de Gràcia Farràs

Sang a Sant Gervasi (8)

Jordi Quer

El temps a la Terrassa s’escorria amb una lentitud exasperant. Quan em vaig cansar de corregir, vaig picar alguna cosa per fer-me passar la gana. Clients entraven i sortien del bar, però cap d’ells era l’home de les rastes. Vaig tornar a capbussar-me en la correcció. L’editor de Zonalta, malauradament, l’havia encertat de ple. El corrector no només havia passat de tot a l’hora de fer la revisió, sinó que havia empastifat l’original. Cada vegada que trobava una cagada imperdonable al text, la meva indignació no feia sinó augmentar. Furiosos pensaments contra la colla d’afeccionats que en l’actualitat es dedicaven a la correcció, però que no en tenien ni idea, irromperen en la meva ment. ¡Passerells, que us penseu que tenint el nivell D de català i dient que sou correctors, ja n’hi ha prou! Quan em trobava en nyaps similars, una idea diàfana i èpica de l’ofici adquiria dimensions gegantines dins meu: el corrector com un ésser amb un talent a l’abast de pocs, amb una intuïció llegendària, capaç d’albirar a llarga distància, com una àguila, el mínim error contingut entre les línies d’un text. Una fantasmagòrica, per inexistent, Escola de Correctors de Catalunya s’obria pas a l’horitzó esclafant les insípides Facultats de Filologia catalanes, que no se sabia que ensenyaven, però a corregir zero. I així sortien publicats els llibres, que feien pena, per no parlar dels estralls que s’infringien a la tipografia.

Vaig aixecar la vista. El cambrer feinejava a la barra com si no percebés la meva presència. Els jugadors d’escacs s’havien fet fonedissos. Tot apuntava que aquell dia l’home de les rastes no apareixeria per allí. Vaig plegar els papers, enfondint-los en una bossa que duia per a l’ocasió, i vaig precipitar-me al carrer. Els darrers rajos del capvespre s’intuïen rere la silueta dels edificis. La pregunta era què fer a partir d’ara. No vaig tenir gaire temps de rumiar-ho. Un home, de qui no havia percebut la presència, em robà la bossa d’una estrebada i es posà a córrer. Merda, hi duia les proves corregides. Vaig perseguir-lo. El lladre pujà a tota llet carrer Saragossa amunt mirant de reüll si l’encalçava. Aquell xitxarel·lo no s’emportaria les meves hores de feina així com així.

Quan fou a l’alçada del carrer Pàdua, virà a l’esquerra, direcció a Balmes. Tot just abans d’arribar a aquest carrer (ràfegues de cotxes el travessaven rabents), s’obria un carreró sense sortida, de propietat particular, en el qual els veïns d’un immens bloc de pisos hi aparcaven. L’home s’hi amagà. No tenia escapatòria. Ja era meu. Vaig trobar-lo repenjat al mur que quedava al fons de l’ombrívol carreró. Estava remenant la bossa. Quan em veié, somrigué amb malícia. La seva dentadura brillà en la penombra. Es tractava d’un delinqüent de baixa estofa i a més a més descarat. Sabia com tractar aquests espècimens. En el moment que l’anava a comminar, amb tota la tranquil·litat del món, que em tornés allò que em pertanyia, vaig rebre un potent patacada al cap, que va fer que em desplomés. Tot seguit una pluja immisericorde de cops de peu impactà virulentament contra el meu cos indefens. Cada trompada multiplicava el dolor de l’anterior. No vaig poder ni pensar si el nouvingut que m’havia atacat per l’esquena era el seu còmplice. El fet és que, quan es cansaren d’atonyinar-me, es posaren a esmicolar les proves de correcció sobre meu. Els trossos que caigueren a les ferides que m’havien provocat es tenyiren de sang. Un d’ells, juraria que no era el pispa, apropà els llavis a la meva orella per xiuxiuejar uns mots abans de rematar la feina amb una puntada fortíssima a l’estómac, que va fer que em retorcés i a la fi perdés el coneixement.

— Si a la propera vols contar-ho, no et fiquis on no et demanen.λ

(Continuarà)

Podeu trobar les entregues anteriors al següent enllaç:  https://diarieljardi.cat/sang-a-sant-gervasi/

Il·lustració destacada: Gràcia Farràs Ribas

 

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here