a fons
Pere Riera
Integrar l’urbà, el rural i la natura
“El desenvolupament tecnoindustrial ha anat creant a poc a poc una certa oposició entre les forces productives i les forces de la natura, una oposició que determinarà d’una manera decisiva el desenvolupament futur del món.” (Skirbek, 1974)
En el darrer mes de juny, van tenir lloc a la Casa Orlandai unes jornades d’informació i debat sobre el Parc Natural de la Serra de Collserola amb intervencions de diversos ponents i representants veïnals.
El fet que la majoria de les explicacions i debats anessin girant al voltant de conflictes entesos, bàsicament, com el fruit d’una oposició sectorial inevitable i antagònica entre una urbanitat (negativa) i una natura (positiva), em va moure a escriure aquestes reflexions en un intent de ressituar el debat en una perspectiva integradora i en el marc d’una proposta alternativa.
És innegable que l’univers urbà industrial, promotor i beneficiari d’una política especulativa de parcel·lació intensiva de la terra per poder-la vendre i comprar com una mercaderia més, s’ha construït, majoritàriament, sobre les runes del món rural i sobre les cendres d’una natura anorreada. En conseqüència, els desequilibris i les contradiccions entre la ciutat, el camp i la natura han estat la regla de la modernitat industrial i han contribuït, decisivament, a l’establiment d’antagonismes entre tots els sectors en joc.
Alhora, el Parc Natural de la Serra de Collserola per causa de la seva centralitat metropolitana es veu sotmès a tot tipus d’intercanvis intensius amb el món urbà i es troba en una situació molt més sensible i de risc que altres parcs més aïllats.
En aquest context, l’actitud intransigent i ferma de defensa i preservació de l’espai natural és totalment necessària i oportuna, però no hauria de cenyir-se, només, a una llista unilateral dels greuges de la ciutat sobre l’espai natural com si fos la urbanització, en abstracte, la causa inevitable del problema. Ni és aquesta la veritable naturalesa del conflicte, ni aquest és una maledicció eterna inevitable. Cal anar més enllà.
La natura i la ciutat són dues cares de la mateixa casa planetària comuna i finita i ambdues, que formen un tot indissoluble dins els processos del metabolisme planetari circulen, sempre, en la doble direcció de naturalitzar la societat i socialitzar la natura en un estat d’equilibri variable condicionat, històricament, per les diverses (i sempre discutibles) polítiques de cada moment.
Polítiques que, derivades d’una manera específica d’entendre i d’estar en el món, configuren el paradigma de civilitat propi de la societat industrial. Un paradigma amb certificat de naixement i amb data de caducitat que, vista la seva incapacitat per encarar, aturar i capgirar la progressiva ruïna social i ambiental, convindria anar abandonat per articular el seu recanvi.
Un recanvi que, fonamentat en una distintiva consciència d’espècie global, coevolutiva i transgeneracional, hauria d’encarar els problemes de convivència i de supervivència en la perspectiva integradora d’un model alternatiu de civilitat.
La ciutat és un llac
“Una concepció radicalment diferent de la ciutat implica, abans que res, una recomposició dels habitatges (casa ecològica) basada en l’ús de l’energia solar, el reciclatge de l’aigua i la cura de la brossa i els residus domèstics i […]”.
(Victor M. Toledo. “El planeta, nuestro cuerpo”)
L’any 2011, l’Ajuntament de Barcelona va promoure el concurs de “les portes de Collserola” amb l’objectiu de generar coneixement sobre la relació de la ciutat amb el Parc Natural de la Serra de Collserola.
Un concurs oportú i engrescador que va comprometre la recerca generosa de centenars dels millors tècnics del país i que es va esvair, malauradament, a les ombres opaques dels poders municipals, però que va obrir la porta a pensar la ciutat d’una manera alternativa i a mirar més enllà del seu dia a dia.
Com a responsable d’un dels equips guanyadors (PORTA 9: MONTBAU /BIO BCN / RGA ARQUITECTES) encara guardo l’emoció d’aquell exercici permanent d’aprenentatge i de descoberta d’algunes propostes alternatives que, aplegades en un conjunt de prescripcions tècniques i gràfiques, van esdevenir un primer alfabet per explicar que un altre món és possible i necessari.
És ben sabut, sense haver d’entrar en gaires dades, que la crisi de l’aigua,
l’aspecte més penetrant, agut i invisible de la devastació ecològica de la Terra
és abans una crisi política de governança que de recursos. (Saskia Sassen; Expulsiones. Brutalidad y complejidad en la economía global).
En aquesta situació, menystenir el fet que la ciutat és una de les reserves d’aigua més importants que tenim a l’abast sense voler veure que, de fet, és un llac en potència, no sembla gaire assenyat. La ciutat necessita aigua i en consumeix molta i, alhora, en llença moltíssima que o bé es perd o bé es recicla mitjançant costoses operacions de depuració.
Ben al contrari, la instal·lació generalitzada d’unes xarxes d’aigua separatives, les negres (fecals) per un cantó i les grises (la resta) per un altre, permetria establir una política integral de reciclatge mitjançant la conducció de les aigües grises cap a basses naturals de depuració en el propi barri en una operació que suposaria un gran estalvi de costos en transport i consum d’aigua. (No oblidem que la meva generació, recentment i al llarg de pocs anys, va haver de substituir totes les canonades de plom per unes altres de materials més saludables).
Tota aquesta aigua, un cop recollida i mitjançant energia eòlica o fotovoltaica, podria ser bombejada cap a les cotes més altes de Collserola per després, en el seu descens per gravetat, rehidratar els cabals dels torrents i de les rieres amb grans conseqüències positives, naturals i socials, sobre l’ecosistema; permetria establir un sistema general d’horts i d’altres conreus de proximitat, sigui al bell mig dels barris, sigui en l’àrea adjacent fronterera entre les cases i el Parc; permetria realimentar els aqüífers; i permetria… (deixeu volar la imaginació, estalvieu-me paraules i fixeu-vos en el gràfic adjunt on es mostra la proposta del cicle de l’aigua).
De la mateixa manera, es podria parlar de polítiques d’alimentació, d’energia, de formació, agropecuàries, de tractament de residus, de transport… i, així, podríem anar seguint fins arribar a una formulació completa sobre cada un dels barris de muntanya tot entenent que si la proximitat de la ciutat constitueix una amenaça real i latent pel Parc Natural, la mateixa proximitat li ofereix oportunitats i beneficis que convindria saber aprofitar en la perspectiva d’assolir per a tots ells i a mig termini el qualificatiu d’ecobarris d’Europa. Hi pot haver res millor pel Parc Natural de la Serra de Collserola?
Un altre món és possible i necessari
”[…] només podrem sobreviure mercès a un nou gest constructiu fet per aquells éssers humans que hagin comprès que la protecció de l’escenari és l’argument de l’obra”. (Peter Sloterdisjk. Eurotaoismo)
Sí, un altre món és possible i necessari perquè des dels anys vuitanta del segle passat i sota el domini absolut i implacable del capital financer global s’han intensificat les polítiques d’explotació, d’exclusió i d’expulsió de persones, pobles, llengües, ètnies, terres, aigües, aires, sòls, països, continents, rius, mars i oceans…
Havent abandonat, els estats, les velles polítiques keynesianes socialment inclusives i de base nacional, avui, la principal dinàmica del sistema financer global es fonamenta en polítiques de contracció econòmica, d’exclusió social i de destrucció de la biosfera en benefici i al servei exclusiu del creixement econòmic de les grans corporacions i del seu empoderament global.
L’escenari, en conseqüència, ha empitjorat seriosament, però la necessària lucidesa dels fets, per greus que siguin que ho són, no esgota la dimensió de la realitat ni deixa l’obra sense argument: la força de les contradiccions que mouen la roda del temps i l’empenta de les promeses individuals i col·lectives acabaran confirmant la premonició d’aquells desitjos infantils que assenyalaven amb delit la lluna sense consciència de com haver-la. I bé que hi hem arribat!
De la mateixa manera, he volgut, tan sols, contribuir a fer veure la necessitat de construir una promesa alternativa i, alhora i sobretot, fer veure que és possible si comencem a pensar el barri i Collserola, la ciutat i el Parc Natural, conjuntament i globalment i, alhora, a reconstruir-los localment, des del més proper, des de la base, des de la mare terra i del propi cos, del sentit de cada lloc i, alhora, des de la ciutat, el camp i la natura; des de l‘aigua, la terra i l’aire; des del jo, el tu, el nosaltres i ells; des de la pausa i des de la urgència.
Pere Riera és doctor arquitecte, fundador de RGA Arquitectes
