©Juan José Álvarez G.

Opinió

A la redacció de El jardí hem rebut aquest article de Juan José Álvarez G., un col·laborador de la revista d’origen xilè. Ens sembla molt interessant publicar la seva opinió de cara a la jornada d’aquest diumenge.

Aquest diumenge 1 d’octubre és, en molts aspectes, un dia històric per a Espanya – Catalunya. Per alguns, es tracta de l’oportunitat de dir sí a la independència i per a d’altres és motiu de desobediència davant les lleis i decrets judicials, però la veritat és que durant els últims anys el crit català s’ha fet més i més fort, buscant ser escoltat.
Durant molt de temps pensava que la vida era com els altres et deien que havies de viure-la, que de cap manera era possible plantejar alguna cosa que estigués fora de les normes establertes. Fins que un dia vaig descobrir que en molts casos al llarg de la història, l’única manera de ser escoltats, és alçar la veu i fer possible el que creiem impossible. Aquest és el cas que vull destacar d’aquest “sentiment” a Catalunya.
Jo vinc de fora d’Espanya, fa molts anys que visc a Barcelona i des del començament m’ha cridat l’atenció la paciència i fortalesa amb què les persones expressen el seu desig independentista. No vull dir amb això que necessàriament el “SI” hagi de tenir la majoria diumenge. De fet crec que independentment del resultat després del recompte, “si és que es pot fer el referèndum”, l’important seria que es faci. Principalment perquè una mica més enllà del que significa el tema polític, ja que jo de política no hi participaré, el fet de poder dir SÍ o poder dir NO, és el que diferencia una civilització d’una manada, on el líder ordena alguna cosa i els altres animals acaten sense queixes.
He sentit mil justificacions a favor o en contra del procés que vol efectuar-se el diumenge que ve. Algunes diuen que és una fal·làcia tot el que incita al referèndum. Altres diuen que seria un error econòmic i polític independitzar-se d’Espanya. N’hi ha que consideren que la revolució deté l’evolució i només divideix, però després de mirar atentament els balcons de les persones en diferents punts de Barcelona quan a les 22 hores surten a la finestra per fer “Cassolades” o, veure a adults, joves i ancians passar hores cridant a les places o aplaudint fins a defallir, amb el simple propòsit de ser escoltats, no queda més opció que reconèixer l’importància d’aquesta data. És de destacar la coherència que fins ara (dos dies abans del referèndum) molts pobles, ciutats, habitants i organitzacions de Catalunya han demostrat. És molt difícil plantejar un pensament revolucionari, sense barallar-se amb violència. Al marge de qualsevol manipulació en tots dos bàndols, val la pena destacar aquest fet i la valentia i passió amb què gent més humil o acabalada, es manifesta.
Algú em va dir que la revolució de Catalunya ve des del camp, des de la seva gent més humil i, després d’anys observant-los, em fa l’efecte que per sobre d’un pensament polític, un desig legal o un mandat judicial, això va d’un sentiment. Un sentiment de respecte i llibertat a poder parlar, a dir el que es pensa, el que es vol i el que se sent. Imagino el difícil que seria per a mi si volgués dir alguna cosa i simplement l’oient es tapés les orelles, encara que tingués o no tingui les seves raons per fer-ho.
Lluny de poder endevinar el que passarà diumenge vinent, els milers i milers de persones que es mouen i lluiten a tot Catalunya per tenir dret a expressar-se, són un clar exemple per a tots aquells que estem subjectes a un poder més enllà dels nostres recursos. Per això, suposo que escric aquest article. A la recerca de retratar el que els meus ulls han vist aquests anys i com aquest sentiment de llibertat ha crescut a mesura que les barreres per expressar-lo creixen i creixen també. El que passarà aquest diumenge, ningú ho sap, però el que passi sense dubte marcarà un abans i un després a moltes persones sigui dins o fora de Catalunya.

Juan José Álvarez G.

 

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here