Cultura
Juanjo Compairé
Ignacio Viladevall és un humanista, professor de Literatura i periodista que ha col·laborat a La Vanguardia, on durant més de 15 anys va col·laborar a la secció de jardineria, en la qual va dedicar una sèrie d’escrits als arbres de la ciutat (“Ciudadanos árboles”) i als ocells urbans (“Huéspedes de los árboles”).
La seva afició als animalons li ve de la infància. És besnet de Lluís Soler i Pujol, el fundador del Museu Pedagògic de Ciències Naturals de la Plaça Reial (l’anomenada “botiga del taxidermista”): allà hi treballava la seva mare i ell anava cada dia a fer-hi els deures de l’escola. També allà va conèixer Joan Miró i Dalí, visitants habituals d’aquell establiment avui desaparegut.
Viladevall explica que més endavant, quan tenia 19 anys, sortia amb una noia amb la que estudiaven Filosofia i Lletres “i volíem estar junts durant la nit, tot i que no teníem on anar. Llavors, ens vam amagar al Turó Parc: quan van tancar les portes, ens vam quedar dins. Sota un baladre se’ns va aparèixer una papallona i vam veure com copulava amb el mascle. Llavors a mi se’m va despertar l’interès per les papallones, per la manera com aconsegueixen atraure molts mascles. I és quan descobreixo la gelosia”. Aquesta historia verídica es barrejarà amb altres d’inventades als seus llibres.
El món de les papallones
L’atracció que sent per les papallones ha anat augmentant. Tant és així que ha publicat tres llibres en què hi apareixen aquests animals: Luz de las mariposas, La mujer que suspiraba por las mariposas i ara Mariposas en gran noche, dedicat a les papallones nocturnes. “Les papallones són els animals més indefensos”, va recordar. L’autor vol afigurar-se que és com un Quixot, que quan dedicava les seves proeses a Dulcinea, ho feia “siempre en defensa de los menesterosos y desvalidos”.
Les papallones són un bon indicador de la biodiversitat, però estan amenaçades per tres factors: la destrucció del seu hàbitat (cada papallona cria en un tipus de planta; quan aquesta desapareix, aquesta papallona també); els insecticides, que anorreen tots els insectes sense distinció; i l’escalfament: de fet, les papallones cada cop es traslladen a cotes més altes (a zones de muntanya) per compensar-ho. D’aquesta manera, en fi, les papallones esdevenen un símbol de la bellesa efímera, de la delicadesa amenaçada: quan una crisàlide s’obre i en surt volant una papallona, això ha estat vist com un signe de resurrecció.
Els contes
Els llibres de Viladevall són llibres de ficció. Al darrer, cada capítol està dedicat a una espècie de papallona: “Cada papallona em suggereix un relat. Per exemple, l’Acherontia atropos, una papallona nocturna coneguda com a papallona del terror perquè duu una calavera dibuixada al tòrax, emet un so considerat sinistre i que en moltes cultures es veu com un presagi desfavorable. Jo mateix anava en moto des de la Roca fins a Santa Agnès de Malanyanes (Maresme) i tinc un accident. Caic en un camp de patates. És un cop prou fort, no em puc moure. Llavors apareix aquesta papallona i sobrevola per damunt meu fins que l’ambulància em ve a buscar. I així tots els contes; sempre hi ha algun motiu relacionat amb una papallona”.
Acabem la conversa al jardí de la Biblioteca Clarà, on les glicines estan esplendoroses. Allà, entre les magnífiques escultures de cossos perfectes del mestre, se sent la primavera que espera ansiosa el despertar de les papallones.
