Cultura
Toni Carbó
Parlem amb David Martínez, líder del grup de rock Sigmund Wilder i veí de Pedralbes. Aquest grup ha publicat un àlbum i un EP, The Art of Self Boycott, el febrer de 2017, i The Day David Bowie Died, el gener de 2018, tots dos amb la discogràfica Güru Music.
Primera i fàcil! Qui és Sigmund Wilder (SW). Com i quan neix?
Parlem de primers de 2014. Una nit qualsevol, era a casa tocant la guitarra i vaig decidir comprovar si era capaç d’escriure una cançó que em satisfés. Vaig escriure Breathing Under The Ocean. Veient que el resultat era prou engrescador, vaig decidir continuar experimentant i vaig escriure Only If We Try. Després van seguir Still My Red Light i Silent Girl. Sense adonar- me’n, em vaig plantar amb 12 demos, una il·lusió complexa d’explicar, i amb la necessitat de compartir amb un públic aquelles cançons que per mi significaven la vida. El moment en què vaig sentir aquesta necessitat és quan realment va néixer Sigmund Wilder com a projecte artístic.
Ja teniu un àlbum al mercat i un EP, i això en els temps que corren en l’àmbit musical és força difícil. Com heu treballat a nivell producció, d’estudi?
Tirar endavant un projecte com aquest suposa una inversió brutal en tots els sentits. Parlem d’una inversió tant econòmica, com de temps, com d’energia. Liderar un projecte com Sigmund Wilder implica viure pràcticament per la causa. En la producció del disc, vaig comptar amb en David Palau a la producció, i amb ell vam formar un tàndem on ens vam entendre perfectament. El vam gravar tot entre els dos i comptant amb la col·laboració d’en Joan Barbé a la bateria. Va ser una experiència molt gratificant.
Quines són les influències musicals a l’hora de compondre cançons i quin és el procés per la composició de les teves cançons?
Les influències que tant la crítica com el públic han detectat en la nostra música des que va sortir el primer disc coincideixen de ple amb la música que més he escoltat a la vida: The Cure, Depeche Mode, Peter Murphy, Duran Duran, Echo & The Bunnymen, Interpol, etc. The Cure els he escoltat cada dia de la vida durant els últims 30 anys.
SW ja ha fet força concerts a sales com ara Bikini, Razzmatazz, La Nau. A més, heu estat banda de suport d’Elvis Costello al Festival de Pedralbes i, darrerament, al Festival de Porta Ferrada amb els The Human League. Què suposa per SW aquest inici tan “potent”?
Significa un privilegi absolut haver format part d’esdeveniments i cicles tan importants com són el Festival Jardins de Pedralbes, el Festival de Porta Ferrada, el Curtcircuit o l’homenatge a David Bowie. Sentir que el projecte té una resposta tant per part de la crítica com dels promotors i programadors, com també de l’audiència em dona una dosi brutal d’energia i il·lusió per continuar endavant. El més important de tot sempre són i seran les cançons, la interacció entre elles i les persones que les escolten i com es relacionen entre si. Escoltar i saber de l’efecte que algunes cançons han suposat emocionalment per als seus oients ho és tot. Personalment, penso que l’èxit es mesura en aquests detalls, no en els likes ni en les reproduccions.
A The Art of Self Boycot, el primer àlbum, hi ha dos noms importants dins de l’escena musical d’aquest país: Josep Mas Portet i David Palau, reconegut guitarrista i que, a més, fa alhora de productor de l’àlbum i guitarra en alguns dels vostres directes. Què suposa per SW treballar amb ells i com neix aquesta connexió?
A David Palau el conec de fa molts anys. Quan vaig tenir les demos enllestides, les hi vaig fer arribar i li vaig proposar que fos el productor del disc. Ens vam posar d’acord molt facilment, ja que a ell li van fascinar les cançons i jo sempre he sentit una gran admiració per ell com a músic. A en Kitflus el va adherir per col·laborar amb un solo en un dels temes del primer disc. Va ser un honor, honestament.
Fins ara, tots els temes de SW són en anglès. És més còmode per tu compondre amb aquest idioma? Podrem escoltar SW en català o castellà algun dia?
Podreu escoltar-me cantar en castellà en el proper disc. L’etapa en anglès té els dies comptats. Per mi ha estat molt natural fins ara escriure en anglès, però sincerament em genera molta frustració veure que el missatge i la història que hi ha darrere de cada cançó no sol arribar a l’oient. Crec que per la barrera de l’idioma, les cançons i els oients tenen una relació molt més supèrflua de la que haurien de tenir.
La darrera pregunta, com sempre i quasi tirant de tòpic: quin és el futur immediat de SW? Hi ha previst un nou disc? Ens en pots avançar alguna cosa?
El nou disc està en fase de composició, i ja compta ja amb grans cançons escrites. Crec que serà un pas endavant molt important per Sigmund Wilder. Et puc avançar que la idea que tinc al cap és fer un disc molt més enèrgic i molt més directe a la jugular. Serà clau en la sonoritat el fitxatge del guitarrista Marcos Ceprián, amb qui ens estrenarem sobre un escenari el pròxim 18 de setembre a la sala Razzmatazz, obert pels canadencs Actors. És un expert en els sons profunds de la new wave i el post punk britànics. En continguts temàtics, serà un reflex del meu moment personal vital: ple de llum. Seguirà comptant amb ingredients que fins ara han estat vitals en les meves cançons: el clarobscur, la nostàlgia i aquella barreja tan màgica de tristor, felicitat i esperança.
