La mirada jove
Carme Rocamora
La Sara Boncompte té 19 anys i estudia Antropologia a la Universitat de Barcelona. Viu des de fa dos anys a Galvany, tot i que abans vivia al Farró. L’any passat va entrar a l’Assemblea de Joves de Cassoles, just quan estaven fent una campanya feminista conjunta amb la Borda, l’assemblea feminista del districte. Ens hem trobat per parlar de la lluita feminista i de la significació que té el 8 de març.
Fotografies de Carme Rocamora
Què és el feminisme?
És un moviment social, polític i teòric articulat per dones que després de ser conscients de les discriminacions que reben per la única raó de ser dones, decideixen organitzar-se per acabar amb tals desigualtats i canviar la societat. Actualment també podem parlar del transfeminisme, la lluita de totes aquelles persones que no s’identifiquen amb el sistema binari de mascle-femella (sexe) i home-dona (gènere) i per tant tenen altres identitats com per exemple transgènere, transsexual o queer. És important que es doni cabuda a aquestes identitats i a tal lluita per aconseguir la igualtat de drets i oportunitats de tothom i donar cabuda a gèneres més performatius els quals no siguin ni excloents ni opressius.
Com ha de ser la lluita feminista?
Creiem que tant les dones com els homes, igual que trans, tenen un paper fonamental en la lluita. Les dones ens hem d’apoderar per tal de poder acabar amb les discriminacions de gènere que ens oprimeixen diàriament, tenir clar que “ una no neix dona sinó que arriba a ser-ho”. Els homes han de revisar-se, desconstruir- se buscant noves masculinitats fora dels actuals rols de gènere; reconèixer a la resta com a subjectes amb igualtat de drets i condicions i per tant, escoltar-nos i deixar que ens apoderem i puguem decidir per nosaltres mateixes.
Com s’ha de potenciar la consciència feminista entre el jovent?
Mostrant que les dones avui en dia ens sentim oprimides en molts casos, tant a casa, al treball domèstic, com també a la feina i fora de casa. Hem de prendre consciència que tot això no té perquè ser així; podem canviar aquestes discriminacions. Hem de saber que la nostra identitat no està feta aleatòriament, sinó pel sistema de gèneres que tenim i que aquestes característiques que ens atorguem com a dones estan influïdes pel patriarcat.
Per què dieu que el capitalisme és insostenible sense un sistema patriarcal?
L’Estat necessita aprofitar-se de la mà d’obra que suposem les dones a casa, una mà d’obra no remunerada i que realment és treball. Se’ns fa creure que cuidar els fills i prendre cura de la casa són característiques innates a la dona. Si l’estat capitalista hagués de remunerar tota aquesta feina que fem les dones, el capitalisme es desmuntaria i no podria aguantar-se per si mateix. A més a més, l’Estat necessita tenir un control de la reproducció per tal que el sistema capitalista es pugui reproduir i apareguin nous obrers per explotar. Sota la família tradicional se’ns diu a les dones que tinguem criatures i ens quedem a casa cuidant-les a elles i als nostres marits. Aquesta acumulació de mà d’obra de les dones no remunerada i invisibilitzada, com diu Silvia Federici és la veritable acumulació primitiva del capital i el que produeix la reproducció de l’actual sistema social. Per tant, el patriarcat i el capitalisme es retro-alimenten entre sí.
Per què parleu en femení?
Per donar visibilitat a les dones com a subjectes actius que també tenim paraules i formem part de la història. Sempre s’ha parlat en masculí donant per suposat que s’englobava als dos gèneres i ara per parlar femení sembla que només n’englobis un: ho fem perquè l’altre es faci preguntes de per què hem parlat tot aquest temps en masculí. També per fer consciència de la lluita feminista, de la situació actual on realment tenim molt camí per recórrer.
Rebutgeu l’amor romàntic…
La concepció actual de l’amor romàntic és una concepció possessiva de l’altra persona; una sensació que només t’estimes la teva parella i ho has de fer tot per ella, inclús, cuidar més d’aquesta que no pas de tu mateixa. Aquesta mena d’amor pot arribar a ser nociu perquè crea una extrema dependència, fins el punt que no ets res sense “ la teva mitja taronja”. Hi ha altres maneres d’estimar que impliquen més respecte, llibertat i autonomia i on no és necessària la possessió ni la dependència extrema. És important remarcar que sota el paraigües d’ aquest tipus d’amor s’ emmarquen moltes de les violències masclistes quotidianes i també, els feminicidis.
Quina importància li doneu al 8 de març?
L’any passat quan planificàvem el 8 de març ens vàrem plantejar aquesta pregunta ja que aquesta celebració s’ha agafat com un dia per sortir al carrer, anar a la manifestació i després tornar a casa i trobar-te que l’endemà convivim altra vegada amb el mateix patriarcat. No volem que se’ns regali flors, és impermissible que s’associï el 8 de març a un dia de la mare “2”, així no canviarem res. Creiem que el 8 de març ha de tindre un caràcter totalment reivindicatiu i ser un dia per fer un pas més contra el patriarcat i les opressions que rebem com a dones. Cal sortir al carrer al 8 de març però realment és cada dia que ens hem de posar les ulleres liles (feministes) i lluitar i treballar per acabar amb tals discriminacions.
Què es reivindica, exactament?
La versió més coneguda és aquella que ens diu que es va cremar una fàbrica a Nova York i hi van morir moltes dones; i en les versions més atrevides, que tal fàbrica va ser cremada pel propietari i les dones s’havien tancat a dins com a acte de protesta per les seves pèssimes condicions de treball. Però en realitat, l’origen de la celebració no va ser ben bé aquest: inclús la història que s’explica del 8m dóna una imatge de les dones com a éssers passius, submisos, callats, etc., ja que es van morir tancades i silenciades a la fàbrica. Fent recerca una mica més en els seus orígens vam descobrir que aquest fet de la fàbrica ni tan sols es va produir un 8 de març sinó un 25 de març de 1911, i que abans d’aquest, les socialistes americanes ja celebraven un “Women’s day” l’últim diumenge de cada febrer des de 1909 fent-lo coincidir amb les vagues del sector tèxtil. La celebració del dia de la dona treballadora recupera el seu significat quan la retornem als seus veritables orígens, el de la història de moltes reivindicacions de les dones de classe treballadora que van sortir al carrer per manifestar-se, per demostrar que el capitalisme i el patriarcat són un tot i es retro-alimenten. Així doncs, el 8 de març no és per la crema d’aquesta fàbrica en concret sinó per la vaga indefinida que van fer aquestes dones americanes a partir del setembre de 1909 coincidint amb el “ Women’s day”, per les dones socialistes que van fer una jornada de la dona a partir de l’any 1911 englobada dins un marc de reivindicacions i inspirada en la de les americanes, per les russes que justament el 23 de febrer de 1917, que concorda amb el 8 de març del calendari europeu: van sortir al carrer de tal forma que van ser un dels grans precedents per a que es produís la revolució russa de l’octubre del 1917. També, per les reivindicacions de moltes altres dones silenciades o no que van lluitar per la igualtat d’oportunitats i de drets de les dones. Recuperant la història demostrem que les dones no hem vist passar la història des d’una finestra sinó que en som personatges ben actius i insubmisos.
Què fareu durant la jornada?
Vam fer un cinefòrum al casal popular La Tecla el divendres passat. Vam mirar ‘Majoria Oprimida’, un curtmetratge on s’intercanvien rols: un home viu el dia a dia d’una dona i així es dóna visibilitat a les opressions diàries que rebem les dones. El dia 8 farem una columna a Plaça Molina a les 18:15 h i baixarem cap a la manifestació del centre.
Tots els partits es mostren compromesos en acabar amb la xacra masclista
No hi crec amb aquests partits. Realment no posen solucions reals a les discriminacions de gènere: molta paraula i pocs protocols. Els protocols són necessaris i també les comissions de gènere de la Generalitat: han de posar solucions i oferir més servei a les víctimes del masclisme. També han de fer una recerca dels casos més detallada: als mitjans apareixen casos de violència explícita però cal donar llum a altres tipus de discriminacions, als micromasclismes.
Què són els micromasclismes?
Luis Bonino, teoritzador dels micromasclismes, diu que són aquella violència masclista invisible als nostres ulls, però no perquè sigui poc important sinó perquè a simple cop d’ull no la veiem. És la violència més peculiar i quotidiana en la que s’assenta el patriarcat, inherent en la nostra cultura. Majoritàriament, serien els rols de gènere que tenim naturalitzats com: les dones hem de fer les feines de la llar i cuidar les criatures, cuinar, planxar… en canvi els homes només treballen a la feina: la dona és passiva i submisa, ha de fer una doble feina i a més a més estar a disposició del marit i els homes, estar sempre perfectes, impol·lutes sent el seu objecte sexual i de consol… Tots aquests exemples serien micromasclismes. També, serien els promotors de violències més visibles com els feminicidis, assassinats contra les dones pel sol fet de ser-ho; els quals en els Països Catalans, en aquests dos mesos i 8 dies de 2017, ja se n’han comès 6.
Creus que el problema és més greu al nostre barri?
Si, perquè Sant Gervasi majoritàriament és un barri de classes benestants amb persones adinerades que tenen un lloc més còmode a la societat i moltes vegades no estan tan conscienciades de la lluita feminista. S’ha de trencar aquesta bombolla de Sant Gervasi i mostrar que hi ha altres realitats i que malgrat una persona com a dona pugui estar còmoda en aquest patriarcat, igualment també té opressions -potser no tant visibles com les dones de la classe treballadora- però igualment n’han de prendre consciència. A més a més, en el nostre barri hi ha un alt nombre de “mestresses” de casa però sobretot de treballadores domèstiques, moltes d’elles immigrants amb unes condicions de treball i salaris misèrrimes; el fenomen que avui en dia en podem dir la feminització de la precarietat. Cal lluitar perquè aquestes feines no es considerin menys importants que la resta i tinguin unes condicions de treballs més dignes.
