L’home de Monterols

Jordi Quer

Recreació per part de Pedro G. Romero, de la cel·la de la txeca del carrer Vallmajor (exposició Il·luminacions. Catalunya visionària. CCCB).
Recreació per part de Pedro G. Romero, de la cel·la de la txeca del carrer Vallmajor (exposició Il·luminacions. Catalunya visionària. CCCB).

No sabia del cert el temps que portava tancat a la cel·la il·luminada per la llum violàcia. El rellotge que hi havia a la cambra giravoltava més lentament del normal i no tenia clar l’hora que era. Una capa de quitrà recobria les parets. Com si rebessin l’impacte del sol des de l’exterior, desprenien una calor enganxifosa. Vaig seure en una espècie de llit que hi havia en un racó. Quan vaig estirar-m’hi, vaig adonar-me que el llit no era pla, sinó que estava inclinat, de manera que era difícil descansar-hi. Em vingué al cap de “passejar” per l’estança, ni que fos donant voltes al seu reduït perímetre. Això tampoc fou factible. Uns maons clavats al terra i dispersos aquí i allà obstaculitzaven el pas, no podent, a la pràctica, caminar-hi. Vaig optar per repenjar-me al “llit”. Els ulls van fixar-se en una espiral pintada en la paret d’enfront. Després d’observar-les una bona estona —m’hipnotitzava—, vaig tenir la sensació que el cap em rodava. Si em marejava, no podria reclinar-me còmodament al llit ni tampoc estirar-me al terra, cosa que m’angoixà. El que decorava la resta de murs —uns cercles vermells, blaus i grocs; unes línies paral·leles que convergien amb unes línies obliqües; uns requadres blancs i negres, a l’estil d’un tauler d’escacs— tampoc m’alleujà gaire. El fet de contemplar aquelles figures geomètriques perllongadament, sota aquella llum violàcia i amb aquella xafogor, pertorbà la meva ment. Vaig patir al·lucinacions. Personatges de la meva infantesa aparegueren ballant de bracet amb l’Urnulfu i l’Hac Mor.

Heinrich Himmler durant la visita a la txeca del carrer Vallmajor, l’any 1940. Fotografia de Carlos Pérez de Rozas
Heinrich Himmler durant la visita a la txeca del carrer Vallmajor, l’any 1940.
Fotografia de Carlos Pérez de Rozas

Em semblà una eternitat fins que s’obrí la porta de la cel·la i aparegué un home vestit amb gavardina.

— Així que vostè és periodista.

Aquelles paraules reverberaren en el meu cervell com si vinguessin de molt lluny.

— L’últim visitant que vam tenir al Preventori D –continuà l’home– va ser Heinrich Himmler. L’any 1940 va venir a Barcelona. El motiu de la seva visita era la recerca del Sant Grial. Certa teoria a partir de l’òpera Parsifal de Wagner apuntava que el famós Grial es podria trobar a Montserrat. Després de visitar infructuosament el monestir, va sopar a Barcelona i li van parlar del Preventori del carrer Vallmajor, que va voler visitar. L’home va quedar-ne fascinat. Des d’aleshores, poca gent ha parlat de mi. El meu nom és Alfonso Laurencic. Durant la guerra, vaig dissenyar aquesta cel·la i la que va haver-hi al carrer Saragossa. Ningú no va apreciar el meu art, tampoc els anarquistes i els comunistes que m’encarregaren de fer-les. Anomenaven aquestes sales despectivament amb el nom soviètic de “Txeques”. Vaig aplicar els avenços de l’art d’avantguarda, especialment l’art abstracte, al món de les presons i els calabossos. Això aleshores era absolutament innovador. Transportar l’art de Kandinski i Mondrian a la cel·la d’un reclús.

L’home aturà el que estava dient i em mirà de fit a fit:

— Ha arribat al moment oportú.

 

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here