Galvany – Turó Parc
Roser Díaz Martín
Quan a principis del segle XX (1912) la família Bertran-Girona, va inaugurar un parc d’atraccions, en els terrenys que avui ocupa el Turó Parc, no s’imaginaven que acabaria sent un dels parcs més bonics de tota Barcelona. Fins l’any 1929 va acollir un globus, una casa encantada, una muntanya russa … es podien gaudir de passejades amb bicicleta o amb petites embarcacions pel llac. Però l’any 1929 el parc va tancar, els terrenys varen ser requalificats per l’ajuntament. La família Bertran, a canvi d’una requalificació paral·lela d’altres dels seus terrenys que varen esdevenir urbanitzables, va cedir l’espai del Turó Parc a l’ajuntament. Però va ser l’any 1933, quan un del millors i més innovadors paisatgistes, Nicolau Maria Rubió i Tudurí, va ser contractat per la remodelació del parc. Molt influenciat per Le Forestier i per Le Corbusier, treballa amb un potent noucentisme (retorn al món clàssic) i un tènue modernisme. El resultat, passat i present on recupera l’estil mediterrani dels jardins, canviant la idea del nord d’Europa tan a la moda en aquell temps. Com tot jardí anglès, el parc té un llac, una pèrgola, i diverses escultures, però a diferència del jardí britànic la relació entre l’home i l’espai varia . Tot és més petit, a la mesura de la persona, els arbres emprats, més mediterranis i les escultures més a l’abast de la gent (quasi per a què podem dialogar amb elles) el llac que emmiralla els palauets anglesos aquí és un estany ple de nenúfars. L’espai s’humanitza, no engoleix l’home sinó que interactua amb ell.
El Turó Parc és un desordre natural ordenat, un conglomerat de verds que semblen un bosc però que estan col·locats amb molta cura. Les flors viuen en espais propis creant un estudi de colors que varien segons l’època de l’any. D’això se’n diu Jardí Mediterrani. Rubió i Tudurí pensava que com el Mediterrani tenia molta diversitat cultural, els seus jardins urbans també ho haurien de transmetre, per això una part del parc és geomètrica, com els jardins àrabs, una altra queda determinada per un element central com una font, com els jardins del Renaixement, altra recupera elements com les pèrgoles dels jardins del sud de França. Avui ja és primavera al parc, per això volia que coneguéssim una miqueta, el perquè del seu vestit de flors i colors. Rubió i Tudurí, home molt liberal d’idees i de fets, va introduir la natura al servei de la ciutat perquè a la fi l’ésser paisatgista li va permetre jugar en els seus parcs com un petit Déu, com ell mateix deia: “El creador d’un jardí maneja humanament la vida de les plantes.”
La seva obra, el paisatgisme a la ciutat, ple de trets noucentistes és el resultat de l’harmonia entre el món urbà i la natura, tot buscant l’atmosfera d’aquell paradís perdut. Dins dels seus espais hi ha calma, serenor, llibertat. Ara puc comprendre el benestar i la tranquil·litat que podem gaudir amb una passejada pel Turó Parc.
El follet blanc
Aquesta història l’explicava el meu avi que vivia a Galvany des d’abans de la guerra.
Quan el Turó Parc era un parc d’atraccions,
s’enlairaven els globus, s’estimaven els amants
al llac, amb l’aixopluc de petites embarcacions.
Creixien els somnis al voltant dels infants,
I tots somreien tant petits com grans.
llavors un dia, en ple mes de maig
en mig d’una tempesta, quan plovia a raig ,
va caure un llamp amb soroll potent,
i enllumenà el llac amb color rogent.
L’aigua brillava com el sol en un mirall
I amb força vessava fora el seu topall.
Es va esfereir amb molta por la gent
I tothom cridava i fugia, a contra corrent.
Al dia següent, a sota un nenúfar
I havia un follet tot de color blanc.
Tenia molts anys, ja no era un infant .
Somreia als nanos i molt entremaliat
els ruixava sempre que eren a prop del llac.
Tothom l’estimava i li feien festes,
era un follet màgic que cada capvespre
complia un desig, sempre que no fos
ni molt complicat, ni massa enganyós.
Però el temps va passar i l’any vint-i-nou
varen tancar el parc i el follet tot sol,
buscava, entre plors, tots aquells minyons
i les velles estones, plenes d’il·lusions.
Però ningú li contestava, trist i amargat
vivia amb silenci i amb soledat.
Plorava al follet, moix al fons del llac.
Però un dia un home el va saludar.
s’obrien de nou les portes del parc
I la vida alegra va recomençar.
Fixeu-vos, nois quan aneu al estany
que sota el nenúfar, hi ha una caseta
feta amb les branques del arbres més alts,
on viu un amic que sempre us espera
és el cau de màgia del vell follet blanc.
Roser Díaz Martín
