Turó Parc
Jesús Mestre i Godes
Aquest és un dels pulmons que té Sant Gervasi, probablement el més barceloní de tots, i que durant els darrers anys s’ha anat malmetent de manera alarmant i moltes vegades, en el darrer temps, les queixes de veïns i visitants de l’espai han aparegut moltes vegades, massa, com l’única notícia que es tenia del parc. I és una gran llàstima, ja que el Turó Parc, per les seves dimensions i pel seu emplaçament, massa a prop de la gran artèria que és la Diagonal, és un espai de repòs absolutament necessari per aquesta agrupació de Sant Gervasi, amb un entorn dens d’habitatges i gran circulació de vehicles.
El Turó Parc, projectat per l’arquitecte Nicolau M. Rubió i Tudurí es va inaugurar en temps de la República, l’any 1934. Segons explica Lluís Permanyer, a l’arquitecte i paisatgista “no li quadrava la qualificació, ja que a Londres seria un simple square.” Pel que coneixem, però, les dimensions del Turó Parc, malgrat que l’arquitecte les vulgui comparar amb els square londinencs, són sortosament molt més grans i potser si voléssim cercar un símil londinenc, potser hauríem de pensar en el Saint James.
El que passava és que entre els propietaris dels terrenys i l’Ajuntament hi havia un desacord sobre la dimensió que calia expropiar per l’estructura del parc i com que el plet que es va dirimir entre uns i l’altre els van guanyar els primers, l’espai que va haver de treballar Rubió i Tudurí, era molt més reduït del que pensava, i volia.
Aquesta reducció d’espai ha estat el gran problema del Turó Parc, sobretot en els darrers temps, quan tot el seu entorn ja es va trobar absolutament construït, amb uns edificis d’alçada màxima i que per tant dominaven, ells i els seus habitants, tot l’entorn del Turó Parc, i naturalment, el seu espai era el gran esbarjo. Com no podia deixar de ser, sempre ha estat el gran refugi de gent gran i gent xica, per llegir o jugar, per fer-hi una becaina o les grans dormides dels bebès.
Darrerament, i segons les queixes aparegudes en els diaris, el gran problema del parc són els gossos, però la veritat és que s’hi veu una gran deixadesa en el seu conjunt que probablement hi ha una barreja humana i canina de manca de respecte a la categoria del lloc que els acull.
Ara sembla que l’Ajuntament està decidit a obrir un procés per revitalitzar el Turó Parc i els veïns, amb Bartolomé Criado al front, com a president de l’Associació de Veïns i Comerciants del Turó Parc, estan esperançats en la determinació. A finals de l’any passat el plenari del Districte de Sarrià-Sant Gervasi va acordar un nou procés participatiu per definir la recuperació del Turó Parc, i es va parlar de l’antic Teatre de Marionetes, cara als infants, llocs per la gent gran, zona de lectura, i tothom està d’acord que s’ha de retornar als orígens del parc,
El Turó Parc que havia estat un lloc romàntic i al qual hi passaven forces estones molts literats com Jaime Gil de Biedma, que ens va deixar, com José Agustín Goytisolo, i el que encara venturosament segueix viu, Joan Margarit, que té una poesia Retorn al Turó Parc amb vivències de la seva infantesa.
Quan estic acabant aquest article, llegeixo a La Vanguardia que Fermín Gazulla, en la secció de ‘Cartes dels Lectors’, dóna la seva clara opinió sobre l’acció municipal:
“TURO PARC Y LOS PERROS. ´Veo que se pretende “rehabilitar” el Turó Parc y, como usuario de este desde hace 63 años, quiero aconsejar al Ayuntamiento que si la idea es seguir poblandolo de perros, no hay que gastar dinero en el proyecto. He visto remozarlo varias veces –con desembolsos ingentes- y su degradación sigue siendo directamente proporcional al creciente incremento de la población canina: dinero dilapidado inútilmente.”
Aquesta carta, que sembla negativa, indica, però, l’estimació gran que senten els seus veïns pel Turó Parc. I a l’Ajuntament, li interessa, i molt, conèixer a fons el parer dels que estimen aquest Parc, que es va tirar endavant el 1934.
Jesús Mestre Godes és escriptor
Diu el Mercat… Sempre dempeus
Ja fa massa anys el veí generós
Castelló i Galvany dins dels seus terrenys
va fer-me un lloc, i majestuós
vigilo a la gent del barri,
expectant, divertit, de vegades curiós.
“Què vol mestressa? Tot ho tinc bo,
pot ser una cueta de rap ben fresca,
i si vol carn per un lluït fricandó.
El meu temps, el torn de la vida,
àvia, mare i néta, per a mi no passen els anys
futurs, passats, amb alegries, sempre ple de bons companys.
Enyoro amb la melangia, els camps verds al meu voltant,
avui l’asfalt i les cases m’acabaran ofegant.
Diuen els clients… omplin el mercat de vida
Entrem per la porta d’Amigó, ous i peix per als records
que amb el foc dels sentiments cuinem al nostre rebost.
Sortim pel carrer Santaló, recordem que les pageses
cridaven a les mestresses darrere d’un vell taulell
“Senyora, enduguis uns alls,
són bons, aparten les bruixes i purifiquen la pell.”
Paraules i dinerets, converses, picabaralles,
guardem a les estovalles, somnis gravats amb cisell.
Vida del mercat, tan nostra, ha guanyat el pols del temps
i hem deixat un tros de cor, en el fons d’un vell cistell.
Roser Díaz Martín
