entrevista: gent del barri

Jesús Mestre Campi

En Joaquim Guri neix a Calella l’any 1950, però amb 7 anys la família es trasllada a Barcelona, al barri de la Sagrada Família. Va a l’escola dels Maristes, al col·legi de la Immaculada del passeig de Sant Joan, i des dels 8 anys al Conservatori Municipal de Música. L’any 1967 forma el conjunt New Jazz Trio, i comença a col·laborar en programes de ràdio. El 1972 comença a actuar a la Cova del Drac de Barcelona i el 1974 actua al Palau de la Música de Barcelona i en el Festival de Jazz de Sant Sebastià. El 1975 va crear el grup Barcelona Traction i el 1976 forma part de Música Urbana. A partir de l’any 1976 actua en formacions a les quals dóna nom: Lucky Guri Trio i Lucky Guri Quintet amb les qual ha intervingut en tots els festivals de jazz de l’estat: Barcelona, Madrid, Sant Sebastià, Vitòria, Palma de Mallorca, Terrassa, etc. i internacionals com els de Copenhaguen i París. També ha gravat nombrosos discs. Se sent un veí de Sant Gervasi on viu des de fa més de 30 anys, i li agrada molt participar en el concert del jazz amb botifarra de la Festa Major.

Concert de Lucky Guri i Sextet Dixieland Band a la plaça Federic Soler. Fotografia de Javier Sardá
Concert de Lucky Guri i Sextet Dixieland Band a la plaça Frederic Soler.
Fotografia de Javier Sardá

Que recordes de la infància a Barcelona?

Vaig anar als Maristes i d’allà, al sortir de l’escola, anava al Conservatori que estava a prop, al carrer Bruc amb València. Recordo les sessions de fi de curs, amb totes les famílies i el gran patiment que passava. No recordo haver passat tant patiment després, de professional, tocant en cap altre concert. Hi vaig estudiar fins als 15 anys piano i solfeig. Als 15 anys era “el rei del mambo”. A la meva època només existia la música clàssica, no es podia estudiar jazz. Jo tenia molta oïda i a partir d’escoltar els músics que m’interessaven n’anava aprenent.

Com completes la teva formació?

A la Cova del Drac, al carrer Tuset, venien molts músics de jazz americans i també hi havia en Tete Montoliu, a qui considero el meu mestre. Anava a molts concerts del Tete i allà n’aprenia molt, i després a la Cova del Drac de vegades el substituïa. Tot i ser el meu mestre, en Tete i jo tenim maneres molt diferents de tocar el piano. En Tete feia jazz, i punt. Mentre que jo estava molt obert a la música que es feia arreu. L’any 1965, quan van venir els Beatles a Barcelona i van tocar a la Monumental, jo volia anar-hi però no em van deixar entrar al concert perquè no tenia l’edat. I em vaig quedar a fora, on també se sentia, juntament amb els grisos muntats a cavall i rodejat d’orins i femtes dels cavalls. Poc després, vaig fundar el New Jazz Trio, amb en Jordi Clua al baix. El 1972 vaig fer un disc sobre els Beatles només instrumental amb un saxofonista alemany que vivia a Sidney, a Austràlia, en Peter Roar. També hi havia en Carles Benavent, en Max Sunyer i en Salvador Font. El disc es deia We Are Digging The Beatles, i va ser la primera vegada que es feia un disc només amb la músic d’aquest grup. Però aquella època, amb en Franco, les coses anaven com anaven i el disc es va deixar de comercialitzar de seguida (el 2011 Picap en va reeditar i es pot trobar a Spotify).

Vius l’ambient musical de l’època que es coneix com a “música laietana”?

Amb New Jazz Trio el 1974 vam actuar al Palau de la Música, en un dels festivals de jazz de Barcelona. Vaig tocar amb el piano elèctric, cosa que va ser una revolució. Era una època on els joves pensaven, imaginàvem i ho fèiem. Així va sortir la Barcelona Traction que vam fundar amb en Clua i en Francis Rabassa, gravar un disc i actuar al Canet Rock de 1975. Vivia la música que anava passant: acompanyava gent impressionant. Hi ha una aproximació entre el jazz, el pop i el rock, a partir de compartir el compàs… A mi m’agradava molt en Chick Corea i l’anava a veure allà on podia.

Aleshores hi ha un fet molt important: l’abans i el després de Franco. Nosaltres no sabíem res del que es feia a França i altres llocs on els joves es van revoltar. Aquí no hi havia res. Però després ho vam anar entenent. I l’any 1976 vam convergir una colla de músics a Música Urbana on vam coincidir amb en Joan Albert Amargós, en Benavent, en Font, en Luigi Cabaneach, en Jordi Bonell….

Vam gaudir molt. L’Amargós, tenia una casa al carrer de Sant Gervasi de Cassoles amb una sala on ens reuníem per assajar, preparar els concerts i els discos. Era un gran músic, molt diferent de com sóc jo que ho baso més en l’oïda, en canvi l’Amargós és més científic, es mira molt tots els detalls. Música Urbana va ser el conjunt de referència de la música laietana.

També vas participar en el moviment de la Nova Cançó?

També acompanyava Guillermina Motta. Era una època que la gent fina de Barcelona també era d’esquerres i hi havia un bon ambient. Amb la Guillermina ens van divertir molt fent concerts. També vaig viure l’època de la Nova Cançó; coneixia l’Espinàs i molta gent de la Nova Cançó; també vaig acompanyar Maria del Mar Bonet.

Has estat a la ràdio i a la televisió?

Anava a Ràdio Barcelona, al carrer Casp, i acompanyava al piano a Mario Beut. Hi anava cada dia, a les 2 h, i només tenia 15 anys! Vaig fer molta ràdio. I més tard també televisió. Una vegada, en un club d’aquests fins, on els homes havien d’anar amb vestit i corbata, va venir un representant que em va proposar de treballar a la televisió. Venia de part de Josep M. Puyal i em van proposar de fer els “Tres pics i repicó”, un programa de caràcter familiar. El Puyal era el director i el presentador era l’Antoni Bassas. A partir d’aquest programa vaig fer molta televisió, amb Maria de la Pau Huguet i al final també amb Andreu Buenafuente. A mi m’anava molt bé, ja que així sortien bolos.

Com recordes la Cova del Drac?

He tingut un paper molt protagonista des de la seva creació fins al tancament. Gairebé hi anava cada nit. Jo sóc un maniàtic del piano, sobretot del piano elèctric ja que sóc dels pioners en introduir-lo en concerts. A la Cova he coincidit amb grans músics de jazz, com ara Joe Newman, Bill Coleman, Jonhy Griffin, Beny Waters, Harold Singer, Guy La Fite, Pony Poindexter, Toni Scott, Hal Grey, Gene Connors, Donna Higtower, Carrie Smith, etc. Amb alguns d’ells hi havia molt feeling. També vaig treballar amb la Locomotora Negra. També he seguit el jazz de Terrassa… amb el túnel de Vallvidrera va ser molt més fàcil d’anar-hi. Sóc molt amic del trompetista Josep Maria Farràs i de Valentí Grau, i amb ells també havíem anat a molts festivals, a Vitòria, a Sant Sebastià, etc.

Has viscut molt temps a Sant Gervasi. Quin record en tens?

Vaig anar a viure a Sant Gervasi quan tenia 30 anys. Primer al carrer Mandri cantonada amb Bisbe Sivilla, on vaig viure 14 anys, i després, a finals dels anys 90, al carrer Vallirana. He viscut molt bé al barri, la gent és fina i això m’agrada. Entorn del carrer Vallirana hi ha molta sensació de barri. Fa 18 anys que faig el concert de jazz de la Festa Major… El jazz amb botifarra: és un gran invent, un invent cívic: la gent fa cua per agafar una botifarra i després s’asseu a la plaça tot escoltant jazz. I això em permet, cada any, retrobar-me amb els amics del Sextet Dixieland Band: en Farràs, en Masats, en Regada… Són molts anys i tinc molta estima a la gent de Sant Gervasi.

 

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here