Llum

La mirada jove

Carla T

No saps ben bé quan ni com comença tot. No saps si ja des de sempre et corria per les venes i arriba un punt on es fa visible i ja no es pot mantenir més sota control. Estàs atrapat en un món paral·lel, una realitat fingida, una vida que saps que no pots allargar més. Arriba un punt on la malaltia està a tot arreu. Dorm al teu costat, si és que aconsegueixes dormir. Es desperta amb tu i entra amb tu a la dutxa. Et persegueix cada dia, no s’atura mai. Fins i tot, la pots veure a les fotografies dels dies en què creies que estaves bé i que estaries millor. Vols sortir-te’n sola, vols llevar-te un dia i que tot deixi de ser tan complicat, però no és així. La màgia no existeix. L’agonia de no poder viure els dies per tu mateixa et porta a buscar ajuda, o a acceptar-la. I quan la tens, no saps ben bé què fer amb ella, no t’acabes de creure que es pugui sortir del cau en el qual t’has endinsat, no t’acabes de creure que puguis tornar a gaudir. I de sobte, passa. Alguna cosa canvia en tu, hi ha un punt d’inflexió, en què et deixes portar i comences a confiar en els qui t’ajuden i, sobretot, en tu mateixa.

Publicitat

Et treus la bena dels ulls, que feia molt de temps que portaves posada i comences a escoltar-te. Veus que la teva essència no ha fugit de tu, sinó que estava enterrada, per desgràcia massa endins, ben bé al fons de la teva ànima. Et vas descobrint. Ho desmuntes tot i ho tornes a muntar, i ho pots fer tantes vegades com vulguis, ets en un lloc on el judici no existeix. On el teu nou món no es construeix a través de grans canvis, sinó amb petits passos. Cada dia tens una nova oportunitat per guanyar-li el pols a l’ombra que s’havia instal·lat dins teu. Cada acte que fas a favor teu, li roba espai a la malaltia. La lluita és devastadora. No és un camí fàcil, hi ha dies en què maleeixes el que t’ha passat. Dies en què el patiment t’envaeix. Però quan la llum que veus és cada vegada més a prop, te n’adones de la sort que has tingut d’haver fet una parada aquí, d’haver tingut l’oportunitat de saber qui ets, de mirar-te per dins i per fora. Perquè no hi ha res més pesat que viure d’esquena a tu mateixa i fingir que podies seguir amb una batalla constant amb el teu interior. El trastorn de conducta alimentària m’ha ensenyat que el més difícil és plantar-li cara a les pròpies pors, però que la satisfacció més gran és superar-les.

Publicitat