memòria històrica

Jordi Llorach i Cendra

Isabel Llorach i Dolsa (Barcelona, 1874 – 1954) va ser un personatge destacat de la societat i de la cultura barcelonina del primer terç del segle passat. Ho va poder ser gràcies a la casual troballa que el seu pare, Pau Llorach i Malet (les Piles, la Conca de Barberà, 1839 – Barcelona,1890), va fer a les rodalies del poble de Rubinat (la Segarra). Vegem com va anar tot plegat. De jove, Pau Llorach deixà el poble natal i es traslladà a Barcelona. Va estudiar medicina, doctorant-se l’any 1870 en psiquiatria. Durant tota la seva vida professional, col·laborà amb el doctor Tomàs Dolsa i Ricart, que esdevindria el seu sogre, amb qui introduí a Catalunya les tècniques més avançades en el tractament de les malalties mentals. Ambdós metges, crearen l’Institut Frenopàtic de Gràcia, entitat privada situada al número 9 del carrer de Tuset, cantonada al que aleshores es deia carrer de Santa Anna i actualment es denomina Moià, zona que llavors pertanyia al poble de Gràcia i avui dia forma part del barri de Sant Gervasi-Galvany. En iniciar la urbanització d’aquests indrets, decidiren traslladar el centre a un lloc més tranquil, escollint uns terrenys a les Corts de Sarrià. Així, l’any 1863, fundaren l’Institut Frenopàtic de les Corts, ocupant uns amplis edificis voltats de jardins projectats per l’arquitecte August Font i Carreras. El centre va estar actiu fins a l’any 2000.

L’any 1876, el doctor Llorach es va assabentar que a les rodalies de Rubinat, a la ribera d’Ondarra, hi havia unes fonts, l’aigua de les quals provocaven diarrees tant a les persones com als animals que la bevien. Encuriosit, va voler saber el perquè del fet. Per això, agafà mostres d’aigua i les va fer analitzar en un laboratori de Barcelona, resultant que contenia una alta concentració de sals clorosulfanades. Posteriors assajos mèdics confirmaren que podia ser un bon remei, sobretot per guarir certes malalties intestinals —restrenyiment, trastorns hepàtics i biliars, etc.—, del sistema urinari —cistitis i altres inflamacions—, de la pell —herpes, èczemes, irritacions, etc.— i algunes més.

Les aigues de Rubinat – Llorach

Cartell publicitari de les aigües Rubinat - Llorach, de principis del segle XX.
Cartell publicitari de les aigües Rubinat – Llorach, de principis del segle XX.

A la vista de la troballa i amb visió de negoci, el doctor Llorach decidí comercialitzar el producte natural. Per això, va crear l’empresa Aigües de Rubinat-Llorach, establint l’administració al carrer de Balmes, 22, de Barcelona. Ben aviat, l’èxit de vendes va ser espectacular, expandint-se primer per Catalunya, França i Espanya i després per la resta d’Europa i Amèrica del Nord i del Sud. A l’èxit, hi contribuí la qualitat i l’efectivitat del producte, però també la cada vegada més habitual preferència de moltes persones per afavorir-se de les propietats curatives de les aigües minerals, tant preses individualment com en els cada vegada més abundants balnearis. De seguida, l’explotació de l’Aigua de Rubinat proporcionà beneficis elevats, amb quantitats similars a les que obtenien les empreses més rendibles de l’època. Per això, algú va qualificar aquests brolladors d’aigua com ‘els pous de petroli de la Segarra’. Després de la Guerra Civil, les vendes van disminuir per la competència d’altres aigües semblants —per exemple, l’Aigua de Carabaña— i per la cada vegada més elevada quantitat de medicaments fabricats sintèticament, provocant el final d’un negoci molt productiu que va durar uns seixanta anys.

Amb tot, convé destacar que degut a la casual troballa i a la posterior iniciativa comercial aplicada, la família Llorach va disposar d’elevades rendes econòmiques. Concretament, Isabel Llorach les va fer servir per participar d’una vida social intensa i destacar com promotora cultural i mecenes artística. El personatge serà motiu d’un proper article en aquesta publicació.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here