Cuina de convent
Fra Valentí Serra
La xocolata, després de nombroses polèmiques a l’interior dels convents, a partir del segle XVIII ja començà a formar part de l’alimentació monàstica. Es tracta d’una menja molt gustosa i de bon nodriment elaborada amb la combinació de cacau i sucre mòlts, on s’hi sol afegir, a guisa d’aromatitzants, vainilla i canyella. El cacau (llat., Theobroma cacao; cast., cacao) és un petit arbre originari del tròpic americà de fulles persistents que fa unes flors vermelles productores d’una fruita de la mida d’un pam, aproximadament, carregades de nombrosos sements. Justament, aquestes sements o llavors del cacau, torrades i parcialment fermentades, formen la part més important de la xocolata. Estudis recents han posat de manifest que la xocolata redueix la fatiga, millora el rendiment físic i, sobretot, afavoreix la concentració i la memòria gràcies al seu contingut de flavonoïdes i, en aquest sentit, la xocolata amarga és molt més beneficiosa per a l’organisme.
Hi ha una gran diversitat de maneres de preparar la xocolata, però fou a la nostra ciutat de Barcelona on els xocolaters assoliren un gran renom car hi havia una manera pròpia de fabricar-la a la pedra: «Para preparar el chocolate superior de Barcelona, se manipula esta tan estimada clase de chocolate empleando veinte y dos libras de cacao del más superior y maduro de Caracas, once libras de azúcar blanco bien granillado, media libra de fécula bizcocho (llamado de huevo) y nueve onzas de canela de Holanda reducida a polvo impalpable. Este chocolate después que se le han incorporado los perfumes, se repasa otra vez por la piedra a fin de que se mezclen perfectamente todos los citados ingredientes» (APCC, Recetario, Confitería, 151). Aquesta xocolata de Barcelona (amb denominació d’origen), fou molt estimada per les famílies benestants de Catalunya que, ja des del segle divuitè, la xocolata era present en llurs àpats.
Els frares caputxins de Catalunya, amb tasques pastorals a les Missions de Trinitat i Guaiana des del segle dissetè, es mostraren uns experts coneixedors de les propietats de la quina, del cafè i, sobretot, del cacau, així com també d’altres productes i espècies procedents de l’Orient, tanmateix, tal com esmentava més amunt, sorgiren nombroses dificultats per a l’acceptació de la introducció de la xocolata en els àpats conventuals, i fou aquest un dels aspectes que suscità més polèmiques en la vida quotidiana dels caputxins de la Catalunya setcentista, car es considerava que contribuïa a minvar la tradicional austeresa dels frares. En els anys previs a la supressió de la vida religiosa, que es produí el juliol de 1835, els frares solien dir, a tall de refrany que «xocolata i sopa bullida allarguen la vida!» A l’article vinent us vull parlar de la presència del bacallà en la cuina dels frares.
Fra Valentí Serra de Manresa és l’arxiver dels caputxins
