Memòria històrica
Albert Angles-Minguell
L’actual barri de Sant Gervasi de Barcelona té el seu origen en el municipi rural de Sant Gervasi de Cassoles, un nucli urbà que abans del segle XIX estava format per diverses masies aïllades amb les corresponents extensions de terra.
Amb l’esclat de la Barcelona industrial, es converteix en un “paradís”, un dels llocs triats per la burgesia per construir-hi les segones residències, bells edificis (dels quals se’n conserven alguns exemples), amb jardins i habitats per astrònoms, pedagogs, músics, poetes, literats, periodistes, etc. Durant dos segles Sant Gervasi de Cassoles fou un municipi independent. A partir de 1850 s’anà poblant ràpidament i es començà a urbanitzar grans extensions de terreny, generant-se els futurs barris. L’any 1895, l’ajuntament decidí elaborar un mapa en el qual el municipi es dividia en 3 districtes i 2 barris cadascú.
El Districte 1 era el de Bonanova i comptava amb els barris del Puig i Craywinckel. El Districte 2 era el del Putxet, amb els barris de Bertran i Farró. I, per últim, el Districte 3 era el de Lladó, englobant els barris de Galvany i Laforja.
Sant Gervasi de Cassoles independent:
el districte Lledó
El 1897, el municipi de Sant Gervasi de Cassoles va ser agregat inexorablement a Barcelona , com d’altres, malgrat les protestes del seu consistori. La urbanització dispersa i poc intensiva de Cassoles va ser el terreny perfecte per una de les majors operacions especulatives de la ciutat.
La Torre Lledó (Lladó, en la grafia de 1890) donava, doncs, nom al tercer districte que, a la vegada, es dividia en dos barris. Un d’ells rebia el nom d’una altra masia, Can Galvany; i l’altre, d’un carrer, Laforja, que al seu torn rep el nom d’una família d’origen francès, del segle XVIII propietària d’uns terrenys propers. Per tant, l’any 1895 Can Lledó era una finca important. Encara avui Galvany dóna nom a un barri i Laforja a un carrer. El nom de Lledó, però, ha desaparegut totalment de la toponímia de la zona.
Els orígens del mas a Sant Gervasi
Can Lledó era una de les propietats més destacades que hi va haver a Sant Gervasi de Cassoles, una finca agrícola molt extensa. D’origen medieval, antigament s’anomenava Can Rifós i, posteriorment, Can Romanyà, fins a esdevenir Mas Romanyà de Rifós, canviant diverses vegades de propietaris.
En un document de l’Arxiu de l’Hospital de la Santa Creu de l’any 1652, hi consta la venda del mas. Francesc Romanyà, “ciutadà honrat” de Barcelona ven el Mas Romanyà al mercader Rafael Guinard. Al moment de la venda, l’edifici havia patit moltes destrosses durant “les guerres” (potser el setge de Barcelona, de l’any 1640). En algun moment del segle XVIII torna a canviar de propietari i l’adquireix la família Lledó.
Part del jardí de la Torre Lledó
subsisteix en els jardins de Moragas
Can Lledó estaria situada a l’encreuament al carrer Tavern entre Rector Ubach i Madrazo. A prop hi havia d’altres masies més petites, com Can Santaló, just a sota de Can Lledó, i Can Rosés i Can Gomas, a l’encreuament de Muntaner amb la Travessera de Gràcia. A l’actual carrer Calvet, a l’altura del carrer Rector Ubach hi ha encara la masia de Can Galvany.
Can Lladó als segles XIX i XX
L’any 1839 la masia tornarà a canviar de mans, quan l’adquireix l’advocat Joan de Balle i Ruira com a Torre d’en Lladó. A la seva mort, el 1874, l’heretà la seva vídua, Nicolaua Tavern Núñez-Pastor (1800-1876), que decideix urbanitzar la finca. Per això s’associa a dos propietaris veïns més, Josep Castelló i Francesc Vinarós. La urbanització s’aprova l’any 1876. Els carrers que actualment delimitarien aquesta gran finca eren els de Madrazo, Santaló, Muntaner, Hercegovina, Marc Aureli, Via Augusta, Plaça Molina i la línia que uneix Balmes i Aribau fins a Madrazo. El carrer que travessa la finca de dalt a baix s’anomenarà Tavern, en honor a Nicolaua Tavern. El 1863 s’inaugura la línia de tren de Barcelona a Sarrià, que parteix en dos la finca de Can Lledó. Dins els terrenys de la finca es construeix l’estació de Muntaner. El tram central del carrer Madrazo, entre Aribau i Muntaner, es va urbanitzar poc després amb el propòsit d’unir els altres dos trams. Passava pels terrenys de Can Lladó i de la Torre Santaló.
Ja al segle XX, Can Lledó queda envoltat d’edificis i també s’anomena Torre de Can Moragas, pels seus últims propietaris. Personatges famosos com l’escriptor Narcís Oller o el pintor Anglada-Camarasa varen estar emparentats amb dita família Moragas i varen sovintejar la casa. L’any 1958, els propietaris decideixen vendre’s la casa per construir-hi blocs d’habitatges i cedir a l’Ajuntament el jardí de la masia per fer un parc públic i a la parròquia per fer-ne l’esglèsia de Sant Ildefons. La casa fou finalment enderrocada el 1958-59. S’inaugura l’any 1959 amb el nom de Parc de Moragas, avui, Jardins de Moragas, en honor el cognom dels últims propietaris de la masia, descendents dels nebots de Nicolaua Tavern. Dins d’aquests jardins, encara hom pot veure arbres alts i antics; pins i palmeres. Havien format part del jardí noble de la casa, situat just al davant de la masia. A la part inferior del jardí romanen alguns elements escultòrics i un banc molt malmès. De tots els elements, destaca una font, avui sense aigua, amb l’escut amb els símbols del municipi de Sant Gervasi de Cassoles, vigent a partir de 1870 i l’últim dels tres que en va tenir.
FONTS:
“El carrer dels Madrazo”, El Jardí de Sant Gervasi, núm. 28, (Feb 2017)
https://pladebarcelona.wordpress.com/2014/01/29/la-torre-llado/
https://criticartt.blogspot.com.es/2014/01/iris-garten-la-casa-del-senyor-eduard.html
http://www.pladebarcelona.cat/2013/06/13/sant-gervasi-de-cassoles-viure-al-paradis/
