Divendres 29, març 2024
14.2 C
Sant Gervasi
14.2 C
Sarrià
Publicitat

La taca de tinta

Publicat el 7.2.2017 9:30

El racó dels veïns

Antoni Miquel Barrera

En aquell temps, els tramvies pujaven i baixaven pel carrer de Muntaner. Quedava poc espai pels cotxes, però n’hi havia molt pocs. De tant en tant es veia algun taxi i no era gens estranya la presència d’algun carro de tracció animal.

Publicitat

Aquells tramvies no tenien portes de seguretat als punts de pujar i baixar. Això facilitava la sobrecàrrega i molts passatgers feien bona part del trajecte penjats als estreps, on pràcticament no arribava el control del “cobrador”. Hi havia una gran escassetat de moneda fraccionaria, de “calderilla”. S’utilitzaven unes targetes que tenien impresa una divisió que anava de cinc en cinc cèntims. Si el trajecte costava, posem per cas, vint cèntims, el cobrador, amb una maquineta manual, “matava” quatre caselles.

Publicitat

Quan jo feia aquests viatges per anar a l’institut hi havia un cobrador del 58 que ens coneixia, ens feia l’ullet i només matava tres caselles. Llavors aquest estalvi de cinc cèntims era important; de totes maneres jo portava sempre amagat al folre de l’abric un “duro” per si per alguna raó un dia havia d’agafar un taxi.

Normalment anava a peu de casa a Muntaner-Gran Via (llavors “Avenida de José Antonio Primo de Rivera”) i agafava el 58 o bé el 64 fins a Via Augusta. Els vehicles d’aquelles dues línies eren els millors d’Europa. Tot i la mediocritat del manteniment que se’n feia, l’escassetat de recanvis i el forta pendent del carrer, mai em vaig trobar en cap accident.

Alguna vegada he explicat a la família perquè, des del barri de Sant Antoni, vaig anar a parar al cor de Sant Gervasi, a la Via Augusta entre Tavern i Brusi, a un institut que ocupava un edifici nou usurpat a la Institució Blanquerna per les autoritats acadèmiques franquistes. Jo anava a una acadèmia del carrer Viladomat on ens preparaven per a l’examen d’ingrés del batxillerat. Un bon dia de setembre de 1939, va tocar omplir l’imprès d’inscripció; a aquella acadèmia tothom demanava per anar a l’Institut Balmes, que era el més proper al nostre barri. L’imprès s’havia d’omplir amb tinta, el que en aquella època volia dir sucant la “plumilla” al tinter que hi havia al pupitre.

L’imprès era francament impressionant, amb unes grans lletres que deien “Instituto Nacional de Enseñanza Media Jaime Balmes” i amb un gran escut de l’Espanya d’aquell temps amb el “yugo”, les “flechas” i tot l’altre, inclosa la gallina. Només començar a omplir els fulls tota la càrrega de la “plumilla” es va deixar anar sobre el paper en forma de taca monumental.

Vaig acostar-me al mestre que ens ajudava a fer el tràmit per demanar-li un altre imprès.
—Del Balmes no en tenim més – em va dir –. Agafa aquest del “Menéndez y Pelayo”.

Jo sabia que a casa pensaven en el Balmes. És més: estava segur que ningú de la família havia sentit mai a parlar del “Menéndez y Pelayo” ni sabia on queia.
—On és? – vaig demanar.
—A Sant Gervasi – em contestà el mestre.

Em va caure l’ànima als peus. Sant Gervasi era lluny. Quan era més petit em portava un pediatre que vivia a Sant Gervasi. Per anar-lo a veure havíem d’agafar dos tramvies, un fins al Passeig de Gràcia i a continuació el 22 fins a Craywinckel. Per a aquest viatge ens mudàvem com si fos diumenge.

Però era l’últim imprès que quedava i el vaig emplenar amb les meves dades. Quan ho vaig explicar a casa, i en contra del que jo em creia, no van donar cap importància al canvi.

Jo no anava sempre sol del meu barri a l’Institut. Moltes vegades em trobava un o dos nois del meu veïnat que també hi anaven, encara que en cursos diferents. Un dia algú ens va dir que al carrer Aribau hi havia uns altres tramvies (després vam saber que eren el 16 i el 17) que també pujaven fins a prop de l’Institut i que costava, el trajecte, només quinze cèntims. Vam decidir fer la prova i un bon dia, al matí, vam agafar un 17 davant del cine Central.

De moment, Aribau amunt tot semblava anar bé. De fet, en aquella part de l’Eixampla, Muntaner i Aribau s’assemblen. Però de sobte se’ns va gelar la sang a les venes: a l’arribar al carrer París el tramvia tombà a la dreta prenent un rumb que feia noranta graus amb el que estàvem acostumats a seguir. Però aviat va tornar a canviar el rumb, ja que a Enric Granados el morro del vehicle tornà a apuntar cap al Tibidabo. Efectivament: pujant per Alfons XII —i deixant a l’esquerra una botiga de matalassos on més d’una vegada el 17 va entrar al sortir de la via en una corba— vam arribar a la plaça Molina i d’allí a classe sense més problemes.

Fotografies de l’Institut Menéndez y Pelayo, els anys 1940.
Fotografies cedides per l’Institut Menéndez y Pelayo

En aquella època el tram de Via Augusta davant de l’Institut tenia forma de passeig, amb arbres al mig- com encara ho és entre Diagonal i Balmes —i sovint veiem passar un senyor que sabíem que era el baró de Rivelles. Sempre anava amb dos o tres gossos de caça, molt ben agençats. Aquell senyor tenia un aspecte realment majestuós i aristòcrata i gastava uns aires i un caminar autoritari que naturalment despertava la nostra curiositat i burla. Un dia algú de nosaltres va molestar els gossos, cosa que va obligar al senyor baróde Rivelles a despentinar-se una mica fins a dominar les bèsties i perdent per aquest motiu una bona part de la seva elegant “compostura”. Molt enfadat ens va cridar:

Bien se ve que vais a un colegio de poco pago!

Al migdia al plegar, ens quedàvem una estona a la porta de l’Institut a veure passar les noies del Virtèlia. Se les veia fines i agradables, i de famílies segurament molt més riques que les nostres. A l’entrada de l’Institut hi havia- encara hi és-una escaleta de set o vuit esglaons que salva el desnivell entre el pati i el carrer. Un dia jo estava baixant-la i em van donar una forta empenta pel darrera. Vaig sortir disparat al carrer en el moment en que passava un petit grup d’aquestes noies del Virtèlia; vaig xocar amb una d’elles i vam anar tots dos per terra, amb gran alegria dels que ens miraven. Per sort, en aquell moment no passava el baró de Rivelles.

Publicitat

Subscriu-t'hi

Dona suport al periodisme cooperatiu i de proximitat



PDF per 35€ l'any
PDF + PAPER per 50 € l'any

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.