lletres

Maria Rosa Godes

Es quedà mirant embadalida i recordà aquell petjapapers que de petita tant li agradava. El sacsejava i tot eren volves i volves que volaven esbojarrades fins a dipositar-se sobre el terra del paisatge presoner dins d’aquella bola de vidre. I tornava a remoure’l i remoure’l fins que li entrava el cansament. Ara no se’n cansava de mirar la neu de veritat. Com hipnotitzada; gairebé no tancava les parpelles. Quan de temps feia de l’última nevada! Sí, molt de temps, molt!

I la neu que veia darrere els vidres, li portà el record lacerant d’aquella nevada. Evocà fil per randa cada pensament, cada paraula, cada detall. De sobte, es trobà en aquella altra casa tan diferent de la d’ara.

Aquell dia en despertar-se va notar un silenci especial; el brogit dels cotxes al carrer eren com amortits. Va sortir del dormitori, el seu home dormia encara, i en obrir les persianes de la sala, veié a fora, de cel a terra, que tot era blanc. Tot borrallons i borrallons caient seguits, constants, fent remolins. Nevava! Que bonic! A Barcelona és tan rar veure la neu! Avui tenia aquest regal per a la mirada. Sentia la mateixa fascinació que de petita. Quants inconvenients produiria a la ciutat, però. Tot té un preu, ja se sap! Va mirar el rellotge, encara era d’hora; malgrat tot, els seus plans per terra! No podien aventurar-se a sortir per carretera. Podrien trobar-se incomunicats i ves-ho a explicar després! Havien decidit anar a Vilassar, a la casa del Jardí de la Pintora, com en deien. Tota la façana emblanquinada de calç blanca era plena de pintures i paisatges naïfs de colors primaris, alegres, que la Carme Rovira havia pintat. Eren amigues de feia temps i el seu home i ella li havien llogat per a tot l’any la seva casa. Ella vivia a París. Aquell estiu fou tan diferent de tots els altres! El passeig de les Palmeres, altes, esveltes, com si volguessin mirar el lloc del qual havien vingut. Tan preciós! Arran de mar, al costat de la via del tren, seguint la línia de la carretera i darrere, torres i torres que els «indianos» havien fet construir en tornar de Cuba. Rics!

L’estiu passà volant i sense sentir ja eren a ple hivern. Havien quedat a marxar junts tot el matí i, ja de tornada, dinar a casa com si res. Va vestir-se després d’una dutxa reconfortant. Feia gelor, i això que havia apujat la calefacció al màxim, ja que un àtic és més fred a l’hivern i més calorós a l’estiu. Tan alegres, però! Avui la terrassa era blanca de neu i les plantes com petits fantasmes. I aquell silenci tant captivant! Es va posar unes botes altes, l’abric de pell, els guants, i va agafar el paraigua i el carret de la compra. El seu home cada dissabte es llevava més tard, i quan ho feia marxava tot sol. Ella havia de fer el dinar i ell feia el que volia!

Va sortir de la casa i la neu cada cop queia amb més intensitat. Havien decidit trobar-se a la Plaça Molina. Quan va arribar-hi, sentí un xiulet que ell li féu, per orientar-la; no calia, ja l’havia vist de lluny. Duia un tabard i una bufanda al voltant del coll. El cor li féu un salt! Com se l’estimava! L’estiu passat s’havien conegut a Vilassar, i la seva relació començà tot seguit. Eren l’un per l’altre! Ahir en telefonar-se ella li va dir que tenia moltes ganes de veure el mar d’hivern. N’estava enyorada.

— És tan bonic! M’agrada tant!

— Demà hi anirem —li digué ell.

— Jo agafaré les claus de casa.

I, ara, neu, i neu i neu!

En abraçar-se, ell es posà a riure i la besà lleuger, com amics. El seu nas tan fred la feu riure a ella també.

— Però on vas amb el carretó?

— Oh! És la meva coartada! Però que no veus quin dia! Jo no puc exposar-me a quedar incomunicada. No és prudent agafar la carretera!

— T’estimo! —li va dir ell, fluixet, mentre les seves paraules en sortir dels seus llavis feien dibuixos de baf calent. Els flocs de neu, sense remor, queien sobre ells protegits pels paraigües.

En tancaren un i marxaren plegats.

— Anem al Cristal, la llibreria-bar del carrer Balmes —digué ell.

Hi arribaren tot seguit; eren a tocar. Van demanar uns cafès amb llet ben calents i uns croissants. A què s’havia reduït la seva escapada! Van riure! Ell li agafava la mà d’amagat i la premia amb suavitat. Ella, temorosa, el defugia. Tan a prop de casa! Van mirar i fullejar llibres i, com si comentessin el seu contingut, anaven enraonant i enraonant, però les paraules eren plenes dels seus sentiments.

Quin dia! Les estadístiques un cop més havien fallat. Mai neva a Barcelona, i avui, com mai! Ni fet expressament!

Malgrat els cafès amb llet, no retornaven del fred. Allà dins també en feia. Parlaren i parlaren de coses que els lligaven per sempre. Ella se sentia tan contenta! El seu home no la tenia per res, en canvi ell l’estimava com mai no ho havia estat. No havia tingut fills, i ara el seu amor l’omplia de tots els buits de la seva vida, de totes les mancances, de totes les tristeses, de totes les frustracions que havia patit durant temps i temps. Tan jove com era! De ser l’últim cavall, de cop i volta havia guanyat el derbi! Quines coses, la vida, oi?

— Marxem —va dir ell—. Potser ni el cotxe no podré arrencar. Ara sí que neva de debò.

Sortiren, s’acomiadaren.

— Fins demà! —digueren.

— Truca’m.

— Quin fred!

— Adéu.

— T’estimo!

— Jo més!

Les seves petjades cap a casa deixaven un caminet sobre la neu blanca. Ella es va girar quan ell ho acabava de fer. Brandaren els braços dient-se adéu. Les petjades d’ell també feien un camí cap avall, com si fos un de sol que els unia amb un fil subtil. Va seguir caminant i el soroll apagat de les botes en aixafar la neu feia una melodia somorta. Va entrar al supermercat a comprar quatre coses. I de seguida cap a casa. El seu home ni tan sols s’havia despertat!

La neu queia i queia i ella ja refeta del fred, dins de la casa calentona, confortable, mirava i mirava darrere els vidres del balcó. El Putxet ja emblanquinat i el Tibidabo com emboirat de tanta blancor, semblaven irreals. I el silenci de la neu li omplí d’alegria el seu cor curull d’esperança.

A la fi decidiren donar la campanada. Ell deixà dona i fills; ella, solament el seu home. L’escàndol fou sonat, però tota la felicitat els esperava. I en foren molt de feliços. Anys i anys!

Féu memòria, sense aconseguir-ho, de quan es començaren a tòrcer les coses. Feia molt temps que vivien junts; contents! Però es veu que els miralls es trenquen sempre. S’esquerden per no saps on, i la imatge ja no és la mateixa. Què havia passat? Res. Solament passa que el dia a dia i els anys s’amunteguen, l’alegria es fa monòtona, la passió i l’amor s’esmorteeixen i la vida, l’una i l’altra i la de més enllà, es repeteix. Tot igual!

La neu ho emboirava tot. Ara ja no veia ni el Putxet ni el Tibidabo. Des del primer dia visqueren a Vilassar, un cop hagueren disposat convenientment la casa d’ell, i allà s’instal·laren tot seguit. Darrere els vidres de la sala, veia el mar, gris, la platja enfarinada, i la palmera del seu jardí, blanca, com una estrella de focs artificials d’aquelles que omplen de llum la foscor de la nit. Ja era ben extraordinari i bonic veure la neu a tocar de mar. Poques, ben poques vegades arriba tan baixa. I les palmeres nevades del passeig, que ja no era tan bonic com abans, també tot ell canviat, semblaven fantasmes alts i esvelts, no com els fantasmes de les plantes de la seva antiga terrassa, petits i baixos, no com la neu de la seva infantesa, tan llunyana! I encara menys com les volves d’aquell petjapapers de vidre, tan bonic!, que agitava captivada. Tot fantasmes, gairebé com ella, que era ja una ombra del que fou. Tot diferent!

Mirà el rellotge: ja les dotze del matí! El seu home encara dormia. No féu cap soroll. Es preparà una tassa de cafè amb llet. D’aquí que dinessin!

Se sentí sola i trista. Li feia mal l’ànima. I el silenci de la neu, aquesta vegada, li omplí de desesperança el seu cor curull de melangia.

Fotografia de la nevada de 1925, a Sant Gervasi. Segurament s’ha pres des de la part alta del carrer del Pare Fidel Fita i és veu el carrer de Castanyer, la riera de Sant Gervasi al fons de la vall i, al darrer pla a l’esquerra, l’església de la Bonanova. Fotografia d’Emili Godes

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here