Cultura
Eduard Sant i Chalois
Josep Maria Rebés (Madrid, 1955), informàtic de professió compagina la seva feina amb una de la seva faceta de melòman. Aquesta afició l’ha portat a ser un actiu col·laborador en la revista catalana Núvol, com a cronista de concerts de música clàssica, i a la revista digital Mundo Clásico. Així mateix, Josep Maria Rebés és un actiu col·laborador de la Viquipèdia catalana, amb articles creats bàsicament al voltant de la música clàssica (obres líriques i intèrprets). Aquesta primavera ha vist la llum el seu llibre Granados. Crónica y desenlace (Editorial Libargo), un estudi biobibliogràfic sobre la vida i desenllaç d’aquesta del compositor lleidatà Enric Granados.
Què t’ha portat a estudiar i fer aquest llibre sobre Granados i el desenllaç de la seva vida?
Vaig començar el meu llibre sobre Granados com un treball destinat a posar sobre la taula totes les versions de la seva mort, al Canal de la Mànega. Inicialment havia pensat a fer una entrada pel meu blog, però l’extensió del treball va acabar per convèncer-me de la possibilitat d’escriure el llibre. L’Albert Ferrer Flamarich va ser qui m’ho va suggerir quan li vaig enviar el primer esborrany del treball.
Una dada que sorprèn en fullejar “Granados, crónica y desenlace” és l’abundant documentació que aporta. Com, on i quant de temps has dedicat a recopilar-la?
He dedicat gairebé tres anys a la investigació de les fonts documentals, destinant tot el meu temps lliure, incloses les meves vacances, a la tasca de la recerca d’informació. Moltes recerques on estat realitzades per Internet, en diferents tipus de bases de dades: hemeroteques, bases de dades genealògiques, llibres digitals… Altres documents els he consultat a biblioteques i altres centres dipositaris de fonts documentals (Biblioteca de Catalunya, Museu de la Música de Barcelona, Associació Musical de Mestres Directors de Barcelona…), algunes dades les he rebut per correu electrònic, com ara els expedients militars de diverses persones i altres per correu postal, com ara llibres o diversos tipus de documents comprats.
Amb aquest llibre aportes noves dades sobre la figura de Granados com per exemple els orígens cubans de la família Granados o l’ascendència catalana de la família Gal. Com creus que seran rebudes per part dels estudiosos en la matèria?
Estic segur de què els professionals del sector rebran, com ja ho estan fent, les dades aportades com al que representen: dades confirmades amb documents de l’època. Els avantpassats del compositor i de la seva esposa estan basats en documents civils, militars i eclesiàstics, les fonts documentals són totes consultables. Estic rebent moltes felicitacions justament pel fet d’haver inclòs aquestes referències al llibre, que permeten la possibilitat als professionals de donar les dades per confirmades i fins i tot de verificar-les amb una certa facilitat.
Un dels aspectes que segurament al lector pot cridar-li més l’atenció, ho troben en el capítol dedicat al tràgic desenllaç de la seva vida a bord del vaixell Sussex torpedinat per l’armada alemanya l’any 1916. Quins motius creus que li van portar a escollir aquesta perillosa ruta (Nova York-Londres-París-Barcelona) quan encara la Primera Guerra Mundial feia estralls al Vell Continent? No hi havia una ruta directa Nova York- Barcelona?
Granados podia haver pujat a Nova York a un vaixell espanyol en ruta directa Nova York-Cadis-Barcelona. Segons les biografies precedents, quan va ser invitat a participar com a pianista en un concert a la Casa Blanca de Washington, davant el president dels Estatus Untis d’Amèrica, va haver d’ajornar el retorn previst en el vaixell espanyol. Després va comprar bitllets per a tornar via Gran Bretanya, passant per Londres, i després, mitjançant un ferry regular, havia de fer camí a París i més tard a Barcelona. Aquesta compra s’ha dit que va ser la conseqüència de la seva urgència en tornar a casa, segons uns per tal de reunir-se amb els fills, segons altres per tal de tornar als braços d’una possible amant. Aquesta explicació no quadra amb el fet que va passar una setmana a Londres, demostrant no tenir cap urgència en tornar a casa. Des del meu punt de vista, la tornada per París tenia com a motiu principal el de convèncer a l’Òpera de París, propietària dels drets de l’òpera Goyescas de Granados, que el deixés estrenar a Buenos Aires, al Teatro Colón, perquè a Nova York havia signat el contracte amb el teatre argentí i no podia perdre temps en sol·licitar permís per correu.
En la carrera d’Enric Granados, realment quin paper van tenir les figures del gran mecenes Eduardo Conde i el professor, pianista i compositor Francesc Xavier Jurnet?
Per ordre cronològic, Francesc Xavier Jurnet va ser el primer professor de música de Granados com a professional, però les nocions bàsiques de música la va rebre el compositor d’un veí militar, el capità José García-Junceda Mesanza, company de regiment a Lleida del pare de Granados i amb el qual va coincidir després la família Granados a Barcelona. Els García-Junceda i els Granados vivien al mateix edifici de la Rambla de Catalunya. Quan García-Mesanza va ser destinat fora de Barcelona, l’Enric Granados va rebre classes de Francesc Xavier Jurnet, un músic del que cal fer encara més recerques. Segons alguns, podria estar relacionat també amb el cercle d’amistats familiars dels Granados, però aquest punt encara no ho he pogut documentar.
Eduardo Conde Giménez va ser un comerciant madrileny que va començar a treballar a Cuba. Va arribar a Barcelona, juntament amb part de la família de la seva dona, i a la ciutat va fundar els “Almacenes El Siglo” tenint com a socis als seus concunyats. En un moment donat de la vida de Granados el va protegir més com si fos un pare que no com si fos un mecenes. Li va donar feina com a professor dels seus fills i li va facilitar els estudis musicals a París, que van ser un punt d’inflexió en la carrera musical de Granados. Però Conde no va ser un mecenes a l’ús, un home que destinés diners a diferents artistes o institucions. Només va protegir Enric Granados, tractant al jove pianista-compositor més com un pare que no pas com un mecenes.
Com a melòman, ara estudiós d’Enric Granados i veí de Sant Gervasi, com has viscut l’enderrocament de l’interior de l’històric edifici de la Sala Granados a l’Avinguda del Tibidabo?
Em sap greu dir que no m’ha afectat emotivament, i cal que ho expliqui: s’ha conservat la façana (de moment i espero que no s’enderroqui!) que és la únic cosa que encara pertanyia als temps de Granados. L’interior de la Sala Granados fa molt que no existia, l’edifici havia tingut altres usos i ja no quedava res al seu interior que recordés a la figura del compositor lleidatà. La restauració de l’interior, tot conservant la façana, no canviarà gaire el que hi havia fins fa un any. El moment que històricament haurien d’analitzar és el de la mort del doctor Salvador Andreu i Grau (1841-1928), propietari de l’edifici, moment a partir del qual la Sala Granados va deixar de ser el que havia estat abans. Granados no va tenir mai la propietat de l’immoble.
