històries de Cassoles
Pere Maragall Mira
Aquesta casa que es conserva avui en part, a la planta baixa, com havia estat fa més de cent anys, la va ocupar Joan Maragall amb la seva família (la seva esposa Clara Noble i les cinc primeres filles) per l’agost de 1899. Des del seu casament en 1891 havien viscut a pisos de l’Eixample. Els pares de Joan Maragall procedien del carrer de Jaume Giralt al barri de la Ribera de la ciutat vella, on ell va passar els primers anys de la seva vida.
La casa d’Alfons XII no era nova. El registre de la propietat en dóna notícia el 1854 quan la compra Jaume Isern i Gener. Finca molt extensa amb un jardí de més de 800 m², quan encara no s’havia obert el carrer de Brusi per darrere. Els fills de Jaume Isern la van vendre a Josep Gassó i Martí i aquest a Josep Jaume Comes, que la va vendre per 50.000 pessetes a Joan Maragall. La finca limitava al sud amb la propietat de Teresa Prats de Prim, mare del general, que era una casa d’estil àrab, de moda en aquella època, i com encara en queda alguna (per exemple al carrer del Berlinès).
Joan Maragall, sense deixar de sentir-se barceloní, va preferir els bons aires d’una torre amb jardí a la zona de Sant Gervasi, al veïnat que anava esdevenint la plaça Molina, ben comunicada pel tren i el tramvia. La va descobrir quan, des dels seus domicilis de l’Eixample, anaven a visitar els pares de Clara, l’Ernest Noble i senyora a la seva finca del carrer Alfons XII cantonada amb carrer dels Madrazo.
A la casa s’hi entrava pel reixat de l’esquerra, que donava al jardí. Llavors el jardí rodejava tota la casa en forma d’U. La casa, amb planta baixa, primer i segon pis i terrat, va arribar a ser una casa “patriarcal” amb l’extensa família del poeta, esposa i tretze fills el 1911. I també el servei i les germanes de Joan Maragall que van ocupar-hi un annex més endavant. Hi havia els ritmes quotidians que reconstrueix l’últim fill, Jordi, (que pràcticament ja no va conèixer el seu 
pare perquè tenia només un any quan ell va morir) en un article que primer es va publicar en castellà a la revista Destino: Maragall en casa. Heus aquí un fragment traduït: “Es llevava a les vuit del matí. Avisava des del primer pis que li preparessin l’esmorzar. Ou passat per aigua i cacau (…) Abans d’esmorzar sortia al jardí, feia una volta i passava les mans per les mates oloroses de romaní, trèvol i marialluïsa. […] Els últims deu anys acostumava a fer un passeig per la serra del Tibidabo i Vallvidrera. […] Pujaven amb el funicular i baixaven a peu o agafaven el tramvia a Sarrià. […] Hom s’imagina els dies tranquils de sol, la quietud del barri, alterada sols pel pas del tramvia –tot ferro i vidres trepidants– i dels carros. Dies lluminosos de vent i dies de sol esmorteït i boires quietes. El passeig als matins i el dinar de sopa de brou, escudella catalana, i carn amb patates. La tarda al despatx del segon pis de cara a Vallvidrera i Sant Pere Màrtir. Després el te en família i la visita d’amics. Més tard el “Brusi” i la tornada a casa cap a les vuit.”
La relació amb la gent del barri era més cosa de Clara, l’esposa, i les filles grans, que mantingueren, després de la mort de Joan Maragall el 1911, tota la vida, una intensa relació que en podríem dir “d’assistència social” amb persones necessitades del veïnat. Elles feren possible la conservació de la casa i dels documents i objectes del poeta mentre hi van viure fins al 1990. La casa es va reformar segons l’aspecte actual el 1956. L’Arxiu, o la “casa gran” com ja l’anomenàvem els néts, passà a ser públic per una cessió de la família el 1984, prevista ja en el testament de Clara Noble, que va morir en 1944. La planta baixa constitueix avui, des de 1993, una secció de reserva de la Biblioteca de Catalunya. S’hi conserven algunes estances inalterades, amb mobles, quadres i objectes originals: rebedor amb les calaixeres isabelines, dormitori isabelí, dormitori alfonsí, sala de rebre o sala noble, despatx, sala d’estar-menjador i tribuna que dóna al jardí.
. . . . . . . . . . . . .
L’Arxiu Joan Maragall
La seva missió és conservar, difondre i ampliar tota la documentació del poeta i sobre el poeta, la seva obra i la seva època.
En l’actualitat reuneix un fons de 25.000 documents: una completa col·lecció d’obra manuscrita autògrafa, l’epistolari de més d’un miler de cartes enviades i rebudes, agendes i llibretes d’ús personal, primeres edicions d’obra impresa, partitures i enregistraments sonors sobre poemes de l’autor, la seva biblioteca personal, un recull de premsa de més de 10.000 retalls, una biblioteca especialitzada en Maragall i en el Modernisme i una extensa col·lecció gràfica (dibuixos, gravats, fotografies, quadres, etc.)
Tota aquesta documentació es pot consultar a la sala de lectura i els manuscrits s’han digitalitzat i estan accessibles per Internet.
També s’hi ofereix un ventall d’activitats de difusió molt ampli: visites guiades a la casa museu per al públic en general i per a estudiants d’ESO, Batxillerat i universitaris, presentació de llibres, conferències, lectures de poemes, concerts i exposicions. Cal destacar l’espectacle teatral Maragall a casa que es presenta al propi menjador de la casa el primer dilluns de cada mes i la publicació de la revista digital especialitzada Haidé. Estudis maragallians, que enguany arribarà al seu quart número.
Arxiu Joan Maragall
Alfons XII, 79 (a tocar de la Plaça Molina)
08006 Barcelona
Telèfon:. 932 001 416
http://www.joanmaragall.cat/
a/e: arxiujoanmaragall@bnc.cat
Horaris
Consulta del fons i visites generals, prèvia concertació d’hora: dilluns i dimecres de 10 a 14 h i dimecres de 16 a 20 h
Visites escolars, prèvia concertació d’hora: dimarts i dijous de 10 a 14 h
. . . . . . . . . . . . .
L’últim xiscle
de Joan Maragall
Publicat a la Ilustració Catalana, any III, núm. 135 (31-XII-1905), p. 838-839
L’altre vespre, devia esser per ’llà un quart de deu, que tot plegat vàrem dir: «¡Ai, ai, quin xiular més extrany que fa aquesta màquina del carril!» Era un xiular desesperat cap a Sarrià…
El cor me va fer un salt. Era l’últim tren de l’últim dia. El tren de Sarrià ja no correria més. L’endemà —jo ho havia llegit en el diari—, l’endemà començava la tracció elèctrica. Ja no el sentiríem xiular mai més, aquell tren de Sarrià: aquell xiscle era un adéu; el tren se n’anava no cap a Sarrià, sinó cap a l’eternitat: no el tornaríem a sentir mai més.
¡I tant que l’havíem sentit!, i tant que l’havíem sentit el meu pare, i el meu avi, i tants pares i avis, i tants nins que ja érem homes… Els nostres fills ja no la sabrien, l’alegria del carril de Sarrià; ne sabrien d’altres… però aquella no. ¡Aquell xiular prim del tren d’anar a la torre!
—Sembla un carril de fira —dèiem quan nins, veient-lo passar tan xiquet, xiulant tan prim, corrent tan frèvol, que semblava que es feia córrer amb una bufada.
Era una joguina dels ciutadans de Barcelona, que el veien passar amb una mitja rialla enternida, sabent que aquell carril no duia cap malícia. Ell prou xiulava, i de vegades esbufegava, i de vegades corria com un tren de debò; tant se valia: els barcelonins ne mig reien enternits, com d’una criatura que pren una gran embranzida, però que ja es sap que no passarà de la porta del jardí. Aixís els barcelonins, vegent-lo córrer cap a la muntanya que tanca Barcelona, restaven mig rient tranquils, dient: «D’allí no passaràs.»
Fins tenia un túnel. ¡Jesús! Però aquell túnel no travessava cap muntanya: per a no destorbar la son d’un bon carreret de Sant Gervasi, li passava humilment per sota, que no se n’adonés. Els barcelonins ho sabien, tot això, i per això mig reien enternits. Sabien on donava aquell túnel; sabien on duia aquell tren, amb tot i els seus esbufecs; i per això el miraven tranquils.
El tren de Sarrià no duia sinó a la torre. Els altres carrils poden dur a una torre; el de Sarrià només duia a la torre. En els altres van emportades juntes moltes menes de cares, moltes menes de cabòries, cap al Clot o cap a París; però el de Sarrià només podia dur —en la seva edat d’or— al país de les torres: a Gràcia, a Sant Gervasi o a Sarrià: al petit descans, a la petita alegria, a la petita poesia de la torre petita, amb el jardinet i la glorieta, i la galeria i les persianes verdes, i la figureta en el sortidor, i els coets per Sant Joan, i la xacolata amb melindros de les tardes, i el pom de flors que un se’n porta a entrada de fosc cap al piset de Barcelona.
Això donava una gran harmonia a tot el passatge del tren de Sarrià: lo mateix al senyor de guants de seda de color de tórtora que es ficava tot sol a primera, com a les sis o set cosinetes que pujaven a segona partint-se de riure entre les mamàs catxassudes i el jove tot obsequiós, com a les colles que s’enfilaven a tercera… i el vespre, al tornar, portaven ginesta i cantaven a cor. ¡Aquells dilluns de la segona Pasqua!…
Jo parlo de l’edat d’or, quan anar al Tibidabo a buscar bolets era anar a muntanya, i calia llevar-se a les cinc del matí del diumenge, i la dona ens esperava amb els burrets en l’estació de Sarrià; quan Gràcia era el primer poble que es trobava; ¡parlo dels temps aristocràtics del Putxet!
Aquelles torres del Putxet que un temps tingueren tota la majestat que calia en el petit esperit del barceloní; que després ja començaren a semblar esquifides, proporcionades sols an aquells senyors d’en Pitarra que feia en Fontova; en una paraula, cursis; i que ara, al cap de cinquanta anys, ja comencen a esser respectables. El temps hi ha posat no sé quina melancolia, no sé quina noblesa. Són tristes, oblidades en el seu raquitisme, tancades i barrades; la gent va més amunt. Però els arbres s’hi han fet grans, l’heura ha engarlandat les galeries, els quadros dels jardins han deixat trencar llur simetria per mil plantes folles, i els aucells nien en la petita soletat. Heus-e-les aquí dignificades per l’oblit.
Perquè de vint anys ençà tot havia anat canviant. Els tramvies, ¿sabeu?, ¡oh!, ¡els tramvies!…
Però el carril de Sarrià sempre servava quelcom el foc sagrat de l’any 60. Ara mateix no era pas igual ficar-se al tramvia que ficar-se al tren de Sarrià. Semblava que duien als mateixos llocs, però no hi duien. ¡Quina altra cosa era pendre el bitllet encartronat a la finestreta, i aquell home vell que el taladrava, i travessar la sala d’espera, i sortir al andén; i els tocs de campana, i els pitos, i aquell arrencar xiulant la màquina. Semblava que un se n’anava qui sap a on. Un se n’anava i un arribava. I ara, digueu-me si amb el tramvia un se’n va, ni si un arriba. No, no; penseu-ho bé, amb el tramvia un no es mou.
Ara, per a moure’s, per a anar-se’n, per a arribar, cal travessar muntanyes, i altres túnels, i altres ponts que els del carril de Sarrià; i s’ha d’estar molt atent a baixar allà on convinga, perquè si un se descuida ¡qui sap on se l’emporta el tren! Ja no hi és, allò de «d’aquí no passaràs»; de branca en branca un se n’aniria a Rússia, ¡alerta!
. . .
A l’endemà vaig pujar amb la tracció elèctrica. Vaig cercar amb els ulls al senyor de guants de seda de color de tórtora, a les cosinetes, a les colles de Sant Mus… ja no hi eren. I el camí a fer semblava el mateix; però tot lo món havia canviat. Amb mi anava només un jove tot afeitat, amb gorreta inglesa, guants de cuiro i polaines, que —segons va dir-me— havia vingut de Londres expressament per a pendre part en un match de foot-ball, i l’endemà se’n tornava amb un auto de 433 cavalls. ¡Reina Santíssima!
L’ànima barcelonina de tots els meus avis se’m ficà horrororitzada naturalesa endins amb un xiscle com el de l’últim tren de Sarrià. I no l’he sentida piular més.
