Divendres 29, març 2024
15.3 C
Sant Gervasi
15.2 C
Sarrià
Publicitat

Jardins de la Diagonal

Publicat el 27.5.2017 10:45

Explorar el jardí

Maria Josep Tort

L’avinguda Diagonal, ideada per Ildefons Cerdà, té 11 km de longitud i travessa la ciutat de Barcelona de punta a punta, des del Parc Fòrum fins al límit municipal d’Esplugues de Llobregat. El tram de la Diagonal entre la Plaça Francesc Macià i el carrer Numància és especialment ric en vegetació.

Aquest tram va ser dissenyat, a principis de segle, per l’anomenat Taller de la Diagonal, un espai de confluència, pluridisciplinari i creatiu que va aplegar un grup d’intel·lectuals, artistes, arquitectes i paisatgistes, sensibilitzats per l’art i la natura, que van engegar projectes en comú, la transcendència dels quals va ser cabdal en el pensament creatiu del moment.

Publicitat
Xiprer centenari al costat de la Plaça Fransesc Macià. A la imatge destacada, -Vista general amb franja enjardinada (amb una alzina remarcable), carril bici, passeig de vianants i dues files de plàtans.
Fotografies de M. Josep Tort

El taller de la Diagonal va ser impulsat per l’arquitecte Antoni Puig i Gairalt i Francisco Vilumara, un empresari del ram de la seda, sensible i emprenedor, amant de l’art i apassionat de la natura. El conjunt fabril d’en Vilumara de 4.000 m2 estava situat a la Travessera de Gràcia a tocar de l’avinguda Diagonal. L’any 1904 s’anunciava el projecte de prolongació de la Diagonal fins a la carretera de Sarrià i en Vilumara va haver d’enderrocar la fàbrica i traslladar-la a un altre indret, a l’Hospitalet. La fàbrica avui pertany al patrimoni industrial de Catalunya. En els terrenys residuals es va construir El Taller de la Diagonal envoltat per un magnífic jardí que el 1918 es va inaugurar.

Publicitat

Els primers intel·lectuals que van iniciar un nou camí en el Taller de la Diagonal van ser arquitectes il·lustres com Antoni Puig i Gairalt, Joan Bergós i Massó, Lluís Bonet i Garí, Albert Carbó i Pompido i Nicolau Rubió i Tudurí. També el pedagog Francesc Galí i Fabra que va ser un veritable innovador en els mètodes pedagògics de l’època i el paisatgista Joan Mirambell. Entre tots i en Vilumara van obrir tendències en el món del disseny i el renaixement artístic i educatiu del moment, fruit d’una estreta relació multidisciplinària.

Eucaliptus.

En un text extret de la publicació Jardines públicos de Barcelona, Nicolau Rubió i Tudurí reflexiona entorn del disseny dels jardins de la Diagonal des de la plaça Francesc Macià fins al Palau Reial. Aquesta és una síntesi de les principals idees. Els jardins de la Diagonal devien estendre’s per una franja d’un ample continu i uniforme fins al Palau Reial, però aquesta solució semblava molt monòtona, per tant, es va decidir intercalar places o àrees de descans enjardinades de longitud variable. Les plantacions haurien de ser diferents en cada segment, així, el passejant desfilaria davant d’una successió de paisatges diversos i el ciutadà desitjós de descans trobaria també el seu racó. La voluntat inicial era la de reproduir escenes paisatgístiques, com ara un prat de la muntanya mitjana catalana amb rocs i plantes espontànies, un paisatge mediterrani amb tarongers, xiprers i llorers i fins i tot es va pensar a fer un jardí segons la tradició de l’art de la topiària que consisteix a modelar les plantes en formes decoratives, mitjançant podes successives.

Avui, aquests parterres enjardinats es redueixen a plantacions d’arbres formant petits bosquets d’una mateixa espècie o en altres casos conviuen en un mateix segment espècies diferents, però és evident que el conjunt segueix mantenint l’essència i l’esperit dels qui van dissenyar aquest tram de la Diagonal, un grup d’intel·lectuals inquiets i apassionats per la feina ben feta.

Figuera centenària al carrer Numància. Fotografies de M. Jossep Tort

De la vegetació original encara se’n conserven alguns exemplars centenaris com els dos xiprers situats al llindar de la plaça Francesc Macià, o l’envellit garrofer a prop del carrer Numància que conviu amb una petita comunitat de llorers altíssims. També trobem bosquets memorables d’alzines, de pins pinyoners i australians, amb les seves fulles linears, llargues i pèndules. També pebrers bords, til·lers ufanosos i un bosquet ombrívol d’ombús o bellaombres que està entapissat per una densa catifa d’heura. Molt a prop d’aquest bulevard verd de la Diagonal, cal esmentar dos arbres centenaris que viuen molt a prop d’aquest indret. Una figuera (Ficus
carica) al carrer Numància, a l’extrem d’un jardí obert entre blocs d’edificis residencials. Aquest arbre, símbol d’identitat de la Mediterrània, ben segur que devia formar part del paisatge agrícola de principis del segle IX. Una relíquia del passat i un exemplar molt singular, ple de bonys i amb algunes arrels visibles, però, amb una capçada en forma de para-sol força esponerosa.

Als jardins de Maria Àngels Anglada d’Abadal, que confronta amb la carretera de Sarrià hi creix un eucaliptus (Eucalyptus) gegantí envoltat d’un magnífic bosquet d’alzines, L’arbre té un perímetre de 3,66 m, fet que li atorga una destacada notorietat. És un arbre alt, amb un tronc esblanqueït que puja vertical fins a l’encreuament de les dues branques secundàries que li queden. Una d’elles dibuixa un angle recte i s’enfila vertical com un canelobre. La capçada és molt irregular i esclarissada, li manca atractiu, però les dimensions del tronc són excepcionals.

Maria Josep Tort és biòloga i especialista en arbres singulars

Gaig

Enric Capdevila

El gaig (Garrulus glandarius) és un ocell de la família dels còrvids (com la garsa), de mida mitjana, d’uns 30-35 cm, sedentari i molt distribuït per tot el territori; a l’hivern s’afegeixen exemplars transpirinencs a la població resident. És comú en zones forestals, però últimament també en entorns urbans, com a la ciutat de Barcelona, on també cria. El gaig es distingeix fàcilment pel plomatge, té una cresta de plomes curtes i blaves erèctil, llistat de blanc i negre, i amb un ample traç negre que va des del bec fins a l’extrem inferior de cada galta. El plomatge és de tons marrons foscos i rosats, amb el carpó blanc i la cua negra, i porta una taca blanca i negra a les ales molt marcada i, sobretot, un plomall de color blau metàl·lic que llueix a les ales, difícil de veure quan no vola. Principalment s’alimenta de baies i fruits, però també pot menjar insectes, ous, petits ocells, larves, ratolins i cucs. Té el costum d’enterrar glans, nous, castanyes i altres fruits del bosc per fer rebost, la qual cosa acaba proporcionant la dispersió vegetal que facilita la reforestació. El mascle i la femella fan el niu amb branquetes dalt dels arbres, on la femella pon de tres a sis ous de color verdós amb taques marronoses. Vola amb lentitud, com si li costés moure les ales, i camina fent salts. És un ocell tímid, escandalós i espantadís.
El gaig és un dels ocells més cridaners del bosc, i sovint es reuneixen en grups molt sorollosos.

La dita: Pel maig, floreix el faig i canta el gaig

Publicitat

Subscriu-t'hi

Dona suport al periodisme cooperatiu i de proximitat



PDF per 35€ l'any
PDF + PAPER per 50 € l'any

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.