La mirada jove
Elena Bulet
A l’estadi, un silenci sepulcral. L’Eva mira atentament la seva rival. Estan a punt de disputar l’última pilota, l’últim punt que la separa de guanyar el seu primer Torneig ITF (Federació Internacional de Tennis) sub-18 de Grau 1. Està a Itàlia, a Santa Croce, i tot i que la terra batuda no és la seva superfície preferida, ha treballat de valent per emportar-se el premi. La jove només té 17 anys i juga pel Club Tennis Barcino.
Com vas trobar-te amb el tennis?
Jo abans vivia a Almeria. El tennis formava part de les activitats extraescolars que l’escola oferia. Vaig començar a jugar-hi amb 5 anys i em va encantar. Des d’aleshores he viscut a diversos llocs, però mai he deixat de practicar-lo.
El tennis és la teva principal dedicació?
Sí, els estudis són secundaris. Tot i així, m’agradaria fer una carrera quan acabi el Batxillerat. Em crida en especial l’Arquitectura, però sé que no la podré cursar. És una carrera que requereix assistir presencialment a la majoria de classes i realitzar un seguiment molt gran. A causa dels tornejos i els viatges, mai podria dedicar-li el temps que requereix.
Com és el teu dia a dia?
La meva rutina és atrafegada. Vaig a l’escola al matí, però a les 11 paro per entrenar i hi torno per la tarda. Entreno fins les 14 i començo classes de tardes a les 15:15. Després de l’escola, vaig al gimnàs, on faig més físic. Els dissabtes també entreno. Només descanso els diumenges. En total, practico 25 hores d’esport a la setmana.
Sent com la suor li regalima pel front. Davant seu, la britànica Emily Appleton, que no està disposada a donar-li una victòria fàcil. A l’Eva li agrada competir, és quan treu el millor d’ella mateixa. Fins i tot, gaudeix de la pressió. És una jugadora ofensiva i, com a tal, dóna cops més durs, intentant que el contrincant no arribi a retornar les pilotes.
La teva vida no és com la de qualsevol noia adolescent…
Fa dos anys, trobava a faltar certes coses. Per exemple, poder sortir més. Però en aquest temps he madurat i m’he adonat que això és el que vull fer. Tot té les seves parts dolentes, però val la pena.
A l’Eva li agrada competir,
és quan treu el millor d’ella mateixa.
Fins i tot, gaudeix de la pressió.
Com t’has format per arribar fins aquí?
Hi ha dues vessants, la psicològica i l’esportiva. A nivell personal, ha estat força difícil. Per la feina dels meus pares, he viatjat molt des de petita i, de vegades, ha estat força complicat. Però viure sola m’ha ajudat molt. Els tres anys que porto m’han ajudat a créixer i a independitzar-me. A nivell esportiu, he passat per diverses acadèmies. Ara bé, he tingut la sort de trobar sempre bons entrenadors. A més, tant la mare com el pare m’han ajudat molt en els dos aspectes.
El tennis femení té el valor que es mereix?
No, encara és molt més visible el tennis masculí. Hi ha encara molts tornejos on els homes cobren més que les dones. És una lluita estesa a nivell mundial. Ara bé, sembla que les coses estan començant a canviar. I penso que, en el món del tennis espanyol, Garbiñe Muguruza està fent que l’esport femení guanyi importància.
Quin consell donaries als esportistes que et llegeixin?
Que s’impliquin al màxim. Si es vol aconseguir quelcom, cal esforçar-se molt per arribar-hi. Però un no s’ha de rendir mai, perquè les coses es poden aconseguir.
De sobte, no s’ho pot creure. Tot i que el resultat l’afavoria des d’un principi, guanyar l’últim punt i aconseguir el títol l’ha agafada per sorpresa. Sent alegria, eufòria. No sabria com verbalitzar aquest sentiment.
Gràcies a aquesta victòria, Eva Guerrero passava a col·locar-se entre les 25 millors tennistes del rànquing mundial de categoria júnior.
Fotografia d’Elena Bulet
