Il·lustració de Gràcia Farràs

Sang a Sant Gervasi, 14

Jordi Quer

Quan vaig sortir de l’església, una ràfega de flaixos es llançaven sobre l’alcaldessa Marta Potau, que estava visiblement afectada pel traspàs d’un dels seus col·laboradors més pròxims. Vaig fer un mutis discret i vaig baixar cap a Plaça Molina. La terrassa del bar La Bodega, on havien començat els meus infortunis a la recerca de la pista de les turmes, estava a petar. Per Via Augusta vaig arribar fins a Muntaner. Feia un dia de juny radiant. Els arbrers dels carrers estaven esponerosos. Jo, tanmateix, tenia dos maldecaps importants: un doble crim que no tenia ni idea per on començar i havia de corregir unes proves infumables. Vaig proposar-me a mi mateix tancar-me al despatx un bon grapat d’hores per si podia solucionar-ne almenys un. És així que, Muntaner avall, observant com en l’horitzó del carrer apuntava una llenca blavissa de mar, on em vaig imaginar una munió de turistes xipollejant-hi, vaig arribar al despatx de l’edifici Les Amèriques. La porta que corresponia a Sant Gervasi Confidencial estava oberta de bat a bat. Merda, algú m’havia entrat. Vaig desenfundar la pistola, i, a poc a poc, tement trobar-me els paios que m’havien estomacat, vaig esmunyir-me dins. Una home i una dona estaven palplantats davant la taula d’escriptori, el qual havia estat regirat i la paperassa estava escampada pel terra. Quan els vaig encanonar, l’home es quedà glaçat. A diferència de la dona, que somrigué com si allò la divertís.

—Hem trucat a la porta veïna, la d’Especialista en edicions complexes –digué l’home a corre-cuita–. En no contestar ningú i veure aquesta oberta, hem entrat per preguntar si sabien alguna cosa de Sasplugues.

—Per què el busqueu?

—Volem proposar-li que ens ajudi en una edició difícil que tenim entre mans.

—Una edició “difícil”? –vaig dir baixant l’arma.

—Sí, és llarg d’explicar… L’has vist darrerament?

—Jo sóc Sasplugues –vaig afirmar tot seient-me a la taula amb la dignitat que vaig poder tenint en compte l’escampall.

—Guau, ets editor i detectiu! –exclamà la dona mirant-me de fit a fit.

—Em presento –digué l’home–, sóc Marc Coderola.

—I jo Lídia de Salt –l’emulà la dona com si se n’estigués fotent.

Eren una parella peculiar. L’home, més gran i visiblement colrat pel sol, anava vestit amb americana, camisa de lli i espardenyes. Feia la pinta d’un barceloní de classe bona, amb passat hippy, que estiuejava a la Costa Brava. Ella, bruna i escardalenca, portava un vestit esfilagarsat i un mocador de coloraines al coll. El cabell el duia recollit amb una pinça de fusta de formes estrambòtiques.

—Sóc el director d’Edicions ART –explicà Coderola–. Estem especialitzats en publicar llibres d’artista. Ara estem tirant endavant la publicació d’uns exemplars de la revista avantguardista Dau al Set, inèdits, que no es coneixien. La Lídia va descobrir-los i n’ha fet la introducció i les notes.

Poema visual de JoanBrossa per la revista Dau al Set.

—La meva interpretació de Dau al Set es basa en el mètode paranoicacrític dalinià i la demiúrgia postplatònica –comentà ella passejant-se per l’estança.– La meva hermenèutica demostra clarament que els elements màgics i monstruosos que reflecteixen els seus textos i il·lustracions venen donats per la Barcelona tètrica i fúnebre dels primers anys de Postguerra. He resseguit els llocs per on deambulaven, especialment Sant Gervasi i els cementiris de la ciutat, pels quals tenien predilecció.

—Molt bé –vaig dir–. I què hi pinto jo en tot això?

—El material que tenim és fragmentari i sovint de difícil interpretació –precisà Coderola–. La introducció i les notes que ha fet la Lídia són extenses i aprofundides. Cal que algú s’ho miri bé. Ens han dit que tu eres el millor en aquestes qüestions.

Feia tota la pinta que el que havia perpetrat la Lídia era un batibull immenjable i que volia que jo “solucionés” l’edició, vaig pensar mirant el mòbil. El comissari Porxas m’acabava d’enviar el quadre que havien trobat al cadàver del tinent d’alcalde al pàrquing de Sant Elies.

—Quins són els timings? –vaig preguntar observant-lo novament.

—No hi ha pressa –contestà Coderola–. Un cop tancat el llibre, marcaré els calendaris de venda i presentació.

Fascinant, una editor sense termini, un paio que no treballava al revès. Això no m’ocorria des de feia anys i panys… Uns efluvis com d’encens em taponaren les narius. La Lídia s’havia posat darrere meu i havia allargat la testa sobre el meu muscle fitant encuriosida la imatge del mòbil, els dos éssers que brandaven els genitals horribles i desproporcionats.

—Venim de l’obscè i anem al macabre… –xiuxiuejà a la meva orella lentament.

—Coneixes la pintura?

Lídia somrigué enigmàticament.

—És un Miró poc conegut –asseverà–. Es titula Home i dona davant un munt d’excrements. Pertany a la seva etapa més obscura, entorn de la Guerra Civil. Quadres com aquests van influir poderosament els joves pintors de Dau al Set.

—El cagalló és aquesta tirallonga marronosa que hi ha al costat de la dona? –vaig assenyalar-ho a la pantalla, prèviament ampliada.

—En efecte –confirmà–. La merda va ser profusament utilitzada per l’art d’avantguarda, cosa que va tenir el seu súmmum amb l’artista Piero Manzoni, que va envasar-ne i…

—La feina, evidentment, estaria ben retribuïda –insistí Coderola tallant-la i tornant al tema.

Aquell parell no havien arribat al millor moment de la meva existència.

—M’ho pensaré –vaig respondre–. Tinc uns encàrrecs que he de solucionar urgentment… Em podeu deixar una mostra del text?

Lídia extragué uns papers rebregats d’una bossa estampada d’acolorits esquitxos i me’ls feu arribar.

—Et prego la màxima confidencialitat sobre aquesta conversa i els materials –digué Coderola abans d’acomiadar-se i que la Lídia la seguís esguardant-me de cua d’ull amb el seu somrís enigmàtic.

Un cop s’esfumaren, el despatx em caigué damunt. Estava fet un absolut desastre. M’ho havien remenat tot de dalt a baix. Després de posar-ho en ordre, vaig adonar-me que no s’havien endut res de valor, ni tan sols el portàtil. Això em feu aixecar sospites. ¿Havien estat l’home de les rastes i el seu còmplice, sabedors que treballava per al comissari Porxas, que volien acollonir-me encara més? O havia sigut en Coderola i la Lídia de Salt, que feia tota la fila d’estar com un llum?

Vaig mirar a Internet el nom del quadre i la noia tenia raó. Es tractava del Miró que havia dit. El primer mort, un Mondrian. El segon un Miró. Una d’abstracció geomètrica. Una de surrealisme escatològic… Què dimonis volia dir tot allò? Vaig enviar-li un Whastapp al comissari Porxas comunicant-li el nom de l’obra, que respongué ràpidament amb un parc “Gràcies”, i vaig posar-me a corregir les maleïdes proves pendents.λ

(continuarà)

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here