Entrevista a Berta Alarcón, fotògrafa

Reportatge: dones

Juanjo Compairé

Berta Alarcón presenta aquests dies, fins al dia 18 de març, a la Biblioteca Joan Maragall una exposició de fotografies amb el títol de Dones desig.

La Berta és, a més de fotògrafa, periodista i realitzadora de vídeos. Ja ha fet abans altres treballs relacionats amb dones i gènere, com ara, entre altres, la campanya “BCN antimasclista” de l’Ajuntament de Barcelona o el vídeo “Dona que mira”, clar precedent d’aquesta exposició.

Berta, quin és el teu objectiu en aquesta exposició?
Volia parlar del desig de vida, que ens porta a voler coses positives, coses prohibides, coses negatives,… Parlar del desig com a motor de vida. M’interessava treballar-lo des de la mirada de les dones; parlar del desig femení. Perquè la dona és considerada sobretot com a objecte de desig i volia parlar de la dona com a subjecte de desig.
He pensat en diferents desitjos i he volgut retratar-los en imatges. I el que volia transmetre era que ens podem donar el permís per desitjar coses oposades: coses bones, coses contradictòries, coses inútils… No hi ha cap desig bo ni dolent. Ens ho hem de permetre tot.
Estem en una societat patriarcal. A les dones ens eduquen – a través de la publicitat, els mitjans de comunicació, l’estètica, etc- perquè siguem objectes de desig. I està molt bé, però no només és això. Ens hem d’apoderar, ens hem de permetre desitjar, sempre que no fem mal als altres, és clar.

Aquí, a l’exposició, hi ha un ventall bastant ampli de desitjos, plasmats en fotografies.
Jo en aquell moment estic en un moment complicat de la meva vida i m’he interessat més aviat en desitjos apoderadors, positius. Podria haver parlat del desig de destrucció, dels desitjos més “foscos”. Però m’he estimat més aturar-me en els positius.
Un dels que més m’interessen és el desig d’identitat. Veiem una dona vestida i el reflex en el mirall és una dona despullada que esquiva la mirada de la dona vestida. Aquesta imatge se li escapa. El que voldria transmetre és que no és fàcil veure’t a tu amb totes les teves parts- també les negatives- i que anar a la teva essència no és fàcil i de vegades aquesta t’escapa. Trobo interessant aquest exercici de mirar-se i descobrir-se amb totes les teves parts.
També hi ha el desig de connexió, que és un desig maco. Les que vivim a la ciutat és un desig que tenim un mica oblidat, pel ritme de vida. És un desig que et porta a connectar amb la teva manera de ser. Veiem una dona en un bosc, voltada de naturalesa, però és com un exemple. Trobar un espai per a tu, deixar de banda el que et diuen que has de fer, aquell espai de fora, connectar amb tu i decidir en cada moment què vull fer.

I el desig de vida? Aquella dona embarassada, amb una llum?
El desig de vida en realitat és una imatge molt fosca, però s’hi veu una dona embarassada amb una bola al davant que també té llum. És la pròpia llum de la dona. En qualsevol situació fosca hi ha un desig de vida. El fet de parir, que és una cosa de dones, de “donar a llum”, de “donar llum”.

En un món molt fosc, com és el nostre…
Sí. M’agrada dir-la a l’inrevés: de qualsevol situació de foscor podem generar també llum.

Molt maco. I el desig de comunicació? A la imatge no trobes a faltar l’altre o l’altra?
Hi ha un desig d’introspecció i de connexió amb una mateixa, però també hi ha un de connexió no tan sols amb la Natura sinó amb les altres persones.

Vols comunicar el que tens a dins, però hi ha cops que no pots fer-ho, sentiments que no pots comunicar, pors que tens i que no goses transmetre perquè està mal vist. I és millor –per a tu i per a tothom- que ho comuniquis, que ho treguis.

És curiós que una fotògrafa com a tu, que et comuniques amb imatges, hi posis les lletres.
La comunicació en paraules, que hi ha cops que et resulten insuficients, perquè hi ha coses que és difícil expressar-les amb paraules – si no és “retorçar-les” mitjançant la poesia- i potser les expresses millor amb imatges.
Però hi ha coses que si les expressessin en paraules ens estalviaríem molts problemes. Les paraules poden ser màgiques. Jo ho expresso a través d’aquesta “sopa de lletres” que apareix a la foto (ep! sopa de lletres sense gluten!). És un estudi.

O més aviat una descàrrega, que sorgeixi d’una necessitat tan forta…
Hi ha cops que t’exploten a la boca i acabes amarant la gent que t’envolta. Quan dius “quin merda de sabates que portes!”, allò que has dit queda allà i hi tens una responsabilitat.

Has fet altres exposicions…
He fet reportatges. Però aquesta exposició és la primera en la que pensa concepte per concepte.

Estàs en relació amb algun moviment o grup de dones feministes?
No estic en cap moviment, però el meu treball se centra molt en la perspectiva de gènere, en els serveis d’atenció a dones, a tot arreu. Treballo molt a Vallcarca.

Però tu et conceptualitzes molt com a dona. Però hi ha moltes dones que no es veuen així, que es volen oblidar que són dones.
A mi em condiciona molt ser dona. Des de petites ens diuen com hem de vestir, que hem de jugar a nines, hem de voler ser mares, hem de cuidar les formes, no hem de mostrar-nos colèriques. Allò que un home té fàcil, fer un cop de puny a la taula i dir “prou!”, nosaltres ho tenim menys consentit i hem d’aguantar que si ho fem així ens diguin “ets una mala …”.
I no parlem a nivell de funcionament social: les dones cobren menys pel mateix treball que els homes; arriben menys a posicions de poder; apareixen molt menys als mitjans de comunicació (la major part de tertulians són homes); patim situacions d’abús masclista, etc.

Però jo com a home valoro el treball de cura —que és una feina que tradicionalment han fet dones i segueixen fent dones—, que socialment està molt poc valorat i que sovint és gratuït o mal pagat, però imprescindible.
És una part humana, d’humanitat. No hauria de ser només de dones. L’instint maternal no existeix. És sobretot una qüestió de temps que tu passes amb una criatura i que crea el vincle entre ella i tu. Si el permís de maternitat és de 4 mesos i el de paternitat d’un mes, això marca la diferència. A més això crea situacions de discriminació laboral i dificulta la promoció professional.

Moltes gràcies, Berta!