Contraportada

M. Antònia Font Fernàndez

Enguany, el toc d’inici de la festa major del Farró s’ha escaigut alhora que la Diada: l’11 de setembre. I el pregoner del 2015 ha estat un veí conegut al barri, a la ciutat i al país: Albert Om. El meu repte, per tant, era entrevistar un dels entrevistadors de més anomenada, ja que el periodista va accedir a parlar per al diari del barri. O, millor dit, per als vitralls que conformen la vidriera que seria Sant Gervasi: un gran barri amb barris petits.

Què et ve a la memòria quan evoques la Barcelona de la teva infantesa?

Bé, jo vaig créixer sempre a poble: tot i que vaig néixer a Vic, l’any 1966, al cap de dos anys vam anar a viure a Taradell, a 7 km, un poble que en aquell moment tenia uns 3.000 o 4.000 habitants. Per tant, Barcelona em quedava molt lluny, fins al punt que anar-hi em feia molt mal de cap: era estressant anar a El Corté Inglés, al Zoo, al Barça…

Degué ser de més gran, doncs, quan vas començar a venir aquí més sovint…

De fet, el meu primer contacte llarg amb una gran ciutat va ser a Londres: me n’hi vaig anar amb 20 i pocs anys perquè havia començat a treballar molt jove i necessitava tenir alguna experiència més… En aquella època no hi havia Erasmus, i per tant me’l vaig dissenyar jo. Venia de treballar al 9Nou, que és un diari de Vic, i de cop i volta em vaig trobar estudiant anglès tres o quatre hores al dia dia amb gent d’Indonèsia, de Rússia, de Brasil, del Japó… Sempre dic que anar a Londres és una de les millors coses que he fet, perquè el món és molt gran i hi ha moltes maneres de viure.

En quins altres mitjans de comunicació has treballat després? 

La veritat és que he tingut la sort de poder treballar en diferents mitjans: després de col·laborar al 9Nou, vaig fer de guionista en programes com ara El Terrat, programes de l’Andreu Buenafuente… Aleshores va començar “Malalts de tele”, el 1997, que és quan vaig aparèixer a la televisió. És clar que quan apareix una cara a la televisió sembla que surti un bolet, com si hagués sortit per generació espontània… Del 2000 al 2004 vaig fer ràdio a “L’hora del pati”, del 2004 al 2009 vaig presentar “El club” i després vaig fer “El convidat”.  I el 2011 vaig tornar a la premsa com a fundador i conseller editorial del diari Ara

I hi ha cap mitjà en què et sentis més còmode?

A mi el que m’agrada és provar coses diferents: cada mitjà té les seves peculiaritats, i del que es tracta és de trobar la manera d’acostar-te al lector, a l’orient o a l’espectador amb els recursos que t’ofereix cadascun d’aquests mitjans.

Una pregunta que probablement t’ha fet molta gent: com veus la professió en un futur proper?

Jo penso que de periodisme ara n’hi ha més que mai, el problema és la crisi econòmica que viuen determinades empreses periodístiques. O sigui, la professió no està en risc, el que està en risc és la viabilitat de les empreses. S’ha ajuntat una crisi econòmica molt potent amb una crisi dels mitjans també molt potent, cosa que genera incertesa perquè anem cap a un altre model de negoci que intuïm però que no podem precisar ben bé quin és. Una altra qüestió que cal notar és que el paper cada vegada és més elitista. Però és clar, si la gent reclama mitjans digitals el màxim d’independents, ha  d’entendre que perquè això sigui possible ha de pagar per llegir-ne els continguts: dels 30.000 subscriptors que té l’Ara, per exemple, la meitat paguen només per continguts digitals. Missatges apocalíptics? N’hi ha hagut sempre: quan vaig sortir de la Facultat ja ens deien que no ens en sortiríem. Doncs bé, és cert que abans hi ha havia molts menys periodistes, però és que també hi havia menys mitjans, molts menys! Això sí, ara hi ha més precarietat. De tota manera, el periodisme és una carrera de fons: hi ha una mica la sensació que quan acabes la carrera ja pots ser l’estrella de la televisió o de la ràdio. El fet, però, és que la programació està marcada per la moda: sense anar més lluny, dels 5.000 programes que havia emès TV3 fins al 25è aniversari, segur que fent memòria només en podem recordar 100.

Albert Om en el Pregó de la Festa Major del Farró 2015, a la plaça Mañé i Flaquer. Fotografia de Rosa Castells
Albert Om en el Pregó de la Festa Major del Farró 2015, a la plaça Mañé i Flaquer.
Fotografia de Rosa Castells

Arribats a aquest punt, el lector tindrà curiositat per saber com vas anar a parar a Sant Gervasi.

Vaig venir a viure a Barcelona el 1996, tot i que he estat cinc anys a Vilanova i la Geltrú. He voltat per diferents barris i ara en fa tres i mig que visc al Farró. Sent de poble, necessitava un barri que semblés un poble: no volia sortir de casa i que em passés tota la ciutat per sobre. I el Farró és un poble amagat: no és Gràcia, no acaba de ser Sant Gervasi (encara que estigui a dins)… Perquè jo no sóc de Sant Gervasi, sóc del Farró!

Com vas descobrir el Farró, doncs?

Per casualitat: buscava un pis o una casa per llogar i quan vaig arribar aquí vaig pensar que això era una oportunitat. I la veritat és que m’hi trobo molt bé perquè conserva una manera de viure pròpia dels pobles. De primer vaig pensar que ho havia de dir a tothom, però immediatament vaig adonar-me que valia més callar-m’ho: ja ens està bé estar una mica camuflats. I és per això que em fa molta il·lusió fer el pregó aquest any: jo de pregons n’he fet pocs perquè només en vull fer a llocs on hi hagi viscut.

És curiós: molta gent, quan ha d’esmentar un poble dins Barcelona cita Gràcia automàticament, quan de fet el Farró és més tranquil.

Home, com a poble, Gràcia és molt mogut. Que bé, això també és una qüestió molt d’edats: potser en una altra etapa et ve més de gust viure en un lloc on hi hagi més ambient. Però al Farró hi ha moltes coses, i tens Barcelona molt a prop, surtis per on surtis. El Farró és aquest barri compacte, petit, aquest triangle que hi ha entre Mitre per dalt, Via Augusta per baix, Príncep d’Astúries i Balmes: surtis per on surtis, hi ha la ciutat. A més, està molt ben comunicat: té metro, FGC, bus… Té una mica de tot però en canvi s’ha mantingut, s’ha preservat. Només tinc una queixa: l’incivisme d’alguns amos de gossos! Això té a veure amb les maneres de fer de poble… d’abans. Ah, i l’inconvenient d’estar aquí amagats és que disposem de pocs equipaments públics.

Hi ha cap racó especial del Farró?

Intento fer molta vida de barri i comprar al petit comerç. També m’agrada l’oferta de bars i restaurants del carrer Saragossa: allà hi ha uns quants llocs per menjar o per beure que també estan bé. Hi ha el bar on vas a veure el futbol, el bar on vas a fer el vermut… El dia que no cal que et moguis del Farró és un bon dia.

Sent una persona coneguda a Catalunya, com et va acollir el veïnat del Farró?

Molt bé. La veritat és que de seguida m’han fet sentir com un més: no m’han fet sentir com «el de la tele que viu al barri», sinó com «ah, mira, una altra persona que ha descobert el Farró i que fa vida aquí». La gent se saluda molt… Hi ha poc trànsit i això hi influeix. Bé, de fet el Farró és millor que un poble, perquè la gent es coneix però no es coneix tant perquè hi hagi la pressió que he notat als pobles.

Creus, doncs, que ja has trobat el teu lloc? 

No se sap mai. Fer plans de viure a un lloc tota la vida… Estic de lloguer, però és que si d’aquí uns anys no tinc feina aquí no descarto tornar a viure fora de Barcelona. En tot cas, mai m’hauria pensat que em sentiria tant a gust vivint a Barcelona!

1 COMENTARI

  1. […] La Festa Major del Farró va començar el divendres 11 de setembre amb un pregó i un convidat de renom: l’Albert Om, un veí feliç que gaudeix d’aquest barri tranquil i que passa desapercebut pels barcelonins. Om també va dir que el Farró és un barri que hauria pogut deixar de ser  barri, i que cal que els veïns donin un cop de mà per teixir complicitat i fer-lo més fort. Podeu consultar el missatge d’Albert Om a l’entrevista que li va fer El jardí: https://diarieljardi.cat/entrevista-a-albert-om/ […]

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here