Equipaments de barri

Com cada any, tota la gent que al llarg de l’any han fet feines voluntàries a Can Castelló, s’han reunit per compartir una estona,
comentar experiències i fer plegats un vermut. Són ells els que ajuden
a fer més viu i divers el Casal!

A la imatge destacada, fotografia de grup dels voluntaris de Can Castelló, feta per Javier Sardá.

La masia de Can Castelló

Maite Pipó

La masia de Can Castelló els anys seixanta.  Fotografia cedida pel Centre Cívic de Can Castelló
La masia de Can Castelló els anys seixanta.
Fotografia cedida pel Centre Cívic de Can Castelló

La masia tancada descuida el seu jardí, arbres rodejats de filagarses, herba més alta que els rosers. Oh! Masia, què penses des del passat orgull quan veus tant d’abandó? Enyores els senyors i la canalla, els masovers i els mossos, el jardí cuidat, les finestres obertes de bat a bat, les festes, els carruatges venint i portant la gent, la música i tantes altres coses?

Segur, com els gossos fidels vigilant de nit i dia, perquè cap barrabassada alterés la pau del lloc i dels senyors.

I ara… aquest reixat que mai s’obre.

Els arbres fruiters, encara si els va bé, floreixen a deshora, i poques flors acaben donant fruit, fruit que es perd al terra rodejat de males herbes. Les palmeres per vici, encara creixen, el tancat els hi és petit i res no les priva d’albirar Barcelona, el mar i Montjuïc.

El reixat que mai s’obre? No és veritat, tinc un secret … jo vaig entrar-hi i no sola, anava amb el promès. El reixat gran mai s’obre, és veritat, mai s’obre, i el petit? Si, la porteta del costat, el cadenat s’havia rovellat amb tanta pluja i nosaltres ens saltàrem el prohibit.

Pas a pas, amb recança penetràrem a l’edèn, costava caminar-hi amb tanta herbada, semblava com tornar cap a l’ahir.

Quin silenci, la mà del promès mai vaig deixar, rèiem del nostre atreviment.

‘El reixat que mai s’obre?
No és veritat, tinc un secret…
jo vaig entrar-hi i anava amb el promès’

I per fi, en un racó, vàrem trobar un arbre que, oh miracle! (res més que això podia ser) es mantenia com sempre havia estat, res de filagarses al seu tronc, el terra a sota seu, net, ni una herba, la florida ja havia passat, fruits incipients entre les fulles que brillaven de cuidades, algú se n’havia apiadat i entrava, com nosaltres, per mantenir-lo en vida esperant el moment de reviure de la masia i de tot el seu entorn.

Del que conto han passat 25 anys i 25 anys que vam casar-nos a Montserrat, i 25 anys que amb la promesa d’una feina que de tant bona només podíem somiar-la, marxàrem a l’altre part de món a començar tots sols una nova vida.

Ara, el meu marit i jo, som a Barcelona, per retrobar-la i per celebrar que tot el que hem viscut ha sobrepassat les nostres esperances.

Allà deixem per uns dies, llar, fills i amics, que segur que de cor ens acompanyen. Si, som aquí, ahir a Montserrat, noces de plata, avui a la recerca de l’arbre amb els nostres noms gravats al tronc: Martí i Neus, o Neus i Martí, tant és, ja no ho recordo… No, el cor no vam gravar-lo, però ens besàrem i ens prometérem moltes voltes estimar-nos sempre passés el que passés.

Tirem cap a Sant Gervasi, carrer Castelló, Masia Can Castelló, l’adreça exacte en un paper, no fos no recordar-la. Al tombar el carrer ja l’hem de veure. Si, sorpresa gran! El reixat és obert de bat a bat, la masia reviu, el jardí ni es reconeix, nosaltres sempre l’hem recordat tal al deixar-lo, tindrem desil·lusió? Seguiran els nostres noms a l’arbre? Al ser a prop ens sorprèn la piuladissa, no d’ocells, bé, d’ocells també, més aviat de veus de dona sobretot, d’homes també i música. Què és això? Deu ser una festa! Confosos i davant de la façana principal, l’inesperat, ens rep un cartell gran que penja del balcó que amb lletres grosses posa: Benvinguts a la celebració del 25 aniversari.

Després hem sabut que no és pel nostre aniversari, sinó el de Can Castelló, i també que la masia abandonada, el nostre edèn, s’ha convertit en casal per la gent gran i no tant gran, en centre cívic, lloc de tots, per tothom on s’aprèn, es participa, es disfruta i es fan amics, un casal magnífic i entranyable on la gent de seguida se’l fa seu.

I la gent es mostra interessada en nosaltres (tant forasters com som), i la recerca de l’arbre fou talment una peregrinació, els nostres noms hi eren, l’arbre al créixer se’ls havia emportat amb ell, tronc cap dalt, no tant amunt per veure Barcelona ni el mar ni Montjuïc, però deu n’hi do de la vista que tenien.

I davant de tant de públic i un xic avergonyits, repetirem l’antiga cerimònia, ens besàrem i prometérem que mai deixaríem d’estimar-nos passés el què passés.

Ara tornem cap a la llar, els fills i amics, Barcelona ens ha sorprès tant renovada, abans ens l’estimàvem però al retrobar-la ens ha robat el cor que sempre ha estat dividit entre els dos móns, i més encara ara que ens emportem un regal, un trosset de Sant Gervasi, un trosset de Can Castelló per plantar-lo en el nostre jardí i veure’l créixer, qui sap si un dia, uns altres noms es gravaran en el seu tronc.

Ah! Hem decidit que quan a casa expliquem les nostres experiències (murris com som), direm (qui podrà negar-ho) que aquell cartell tant gran amb lletres grosses que penjava del balcó deia

Benvinguts a la celebració del 25 aniversari del Martí i la Neus, felicitats!

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here