Explorar el jardí
Maria Josep Tort
A la imatge destacada, en primer pla, conjunt de palmeres i, al fons,
façana sud-oest de la Casa Sagnier.
Fotografies de M. Josep Tort
Aquests jardins, anomenats abans ‘jardins de Brusi’ estan situats al peu del vessant sud-est del turó de Monterols i delimitats pels carrers de Sant Elies, Copèrnic, Marc Aureli i Brusi. Formaven part de la residència d’estiueig de la família Sagnier, una saga d’arquitectes i enginyers de renom.
La casa actual, rehabilitada l’any 2005 com a centre cívic, es va construir el 1900 per l’il·lustre arquitecte Enric Sagnier. És un edifici de planta quadrangular, d’estil eclèctic amb influències modernistes i amb alguns ornaments gòtics. Sembla ser que una gruta abastia d’aigua la propietat i el jardí tenia una pista de tennis i un petit tren de vapor pels infants.
El jardí té dos accessos, un pel carrer Tavern i l’altre pel carrer Copèrnic que està situat en un nivell més elevat, des d’on podem veure el jardí en el seu conjunt. No és un jardí especialment frondós ja que l’estrat herbaci i arbustiu és pràcticament inexistent, però te l’atractiu de poder contemplar alguns arbres centenaris que formaven part de l’antic jardí, com alguns castanyers d’índies que s’arrengleraven a banda i banda del camí d’accés a la casa, des del carrer Sant Elies i una alzina altíssima que sobrepassa l’alçada dels edificis de set plantes que hi ha al darrere.
També trobem alguns exemplars de palmeres molt robustes i algunes espècies singulars com un pitòspor centenari de port arbori situat al costat de l’àrea infantil i un conjunt d’arbres botella (Brachychiton populneum) molt remarcables pel seu gruixut tronc i alçada considerables. Al voltant de la casa un grup de velles acàcies i, arrenglerats al costat del mur que llinda amb l’Institut Montserrat un conjunt de pins blancs molts alts, prims i escardalencs que són vestigi de la primitiva vegetació mediterrània que poblava aquest indret.
Castanyer d’Índies (Aesculus hippocastanum)
El castanyer d’Índies se l’identifica com a fals castanyer perquè els seus fruits, no aptes pel consum humà, són pràcticament iguals als del castanyer comú (Castanea sativa) que produeix boníssimes castanyes. Malgrat la semblança del fruit, els dos arbres no tenen cap tipus de parentiu perquè provenen de famílies molt diferents.
És oriünd de Grècia, Bulgària i Albània però s’ha cultivat des de fa segles a tot Europa com a arbre ornamental pel seu espectacular port, majestuós i imponent, d’un verd brillant a la primavera i d’un groc encès a la tardor.
Les flors blanques, tacades de color porpra són potser les més vistoses del conjunt d’arbres europeus. S’agrupen en grans ramells cònics i erectes que poden arribar a ocultar una bona part de la capçada.
Les fulles, fàcilment identificables són grans i compostes i estan formades per cinc o set folíols finament dentats que convergeixen en un punt a partir del qual creix un pecíol molt llarg. La fusta blanca i tova és fàcil de treballar però és poc resistent, per la qual cosa s’utilitza només en treballs de fusteria lleugera.
Arbre ampolla (Brachychiton populneum)
L’arbre ampolla o braquiquíton és una espècie d’origen australià de fulla caduca que es cultiva intensivament com ornamental per vestir els carrers i places de moltes ciutats.
La seva frondosa capçada projecta una ombra immillorable a l’estiu, i el seu tronc columnar i robust i d’escorça llisa té la capacitat d’emmagatzemar aigua per sobreviure en períodes de sequera, d’aquí li ve el nom d’arbre ampolla.
Les flors en forma de campana són blanques i esquitxades per taques de color rosat o vermellós i s’agrupen a l’extrem de tiges. El fruit és un fol·licle, un fruit sec inconfusible que s’ennegreix a la maturitat i a l’interior del qual se situen unes llavors de color groc llampant que presenten un borrissol dens i matusser de pèls. Hom l’anomena també l’arbre “pica pica”.
Maria Josep Tort és biòloga i especialista en arbres singulars
El gafarró
Enric Capdevila
El gafarró (Serinus serinus) és un ocell passeriforme, de la família dels fringíl·lids, resident comú arreu dels Països Catalans. És un ocell petit de 12 cm, parent del canari. Té el bec fort, curt i cònic; el plomatge és d’un color bru groguenc, llistat de negre amb el carpó, front i llista ocular, pit i gola grocs; les femelles i joves, són més marronosos. Els ulls són foscos, així com la cua, que acaba en forma de forquilla. El podem observar en parcs, jardins i llocs oberts amb arbres. A finals d’hivern els mascles es fan notar pel seu cant ràpid i eloqüent, té un cant líquid, agut i ascendent molt característic, que executa des de punts elevats i visibles. En època d’aparellament vola girant i planejant de manera ostentosa. La femella fa un niu petit, amb herba seca, molsa i teranyines, sobre una branca prima, entre el fullam espès dels arbres. Fan dues postes, i el mascle és l’encarregat d’alimentar la femella i els polls. S’alimenta de llavors, brots tendres i erugues. Té un vol ràpid i ondulant, però és marcadament terrestre, on es desplaça fent salts. Una anècdota és que els premianencs tenen el malnom de gafarrons perquè durant el segle XIX es van aficionar a criar-ne, com a ocells cantaires, que venien a les parades de la Rambla de Barcelona.
La dita: L’home neix per treballar i l’ocell per cantar
