Explorar El Jardí
M. Josep Tort
Els terrenys del col·legi Sagrat Cor relaten la història d’un antic mas que albergava una masia i un conjunt d’horts molt productius que estaven situats a la zona dels equipaments esportius actuals. Durant molts anys, aquests horts proveïen de fruites i hortalisses a la comunitat religiosa i a les alumnes del pensionat. Es regaven amb l’aigua d’una mina molt cabalosa que abastava també les necessitats del col·legi.
Tenien aviram, porcs i un cavall, i les prunes i cireres no arribaven a madurar del tot perquè els alumnes se les menjaven abans d’hora. L’augment de la demanda educativa va obligar a ampliar de les instal·lacions i a eliminar els horts definitivament. L’aigua de la mina, per òbvies qüestions sanitàries, es va substituir per l’aigua de distribució.
El col·legi del Sagrat Cor de Sarrià és un dels centres educatius més antics del nostre barri. És una escola concertada de caràcter religiós que fomenta l’educació en els valors, el creixement humà i espiritual de l’alumne. Es va fundar l’any 1846 en uns terrenys cedits per una família de banquers de l’alta burgesia catalana. Avui dia té uns 2.000 alumnes, que poden seguir diferents dreceres educatives.
El col·legi conté una església d’estil neogòtic, que es va construir al costat de la masia primitiva. Aquesta església va ser projectada per l’arquitecte Josep Casademunt (1804-1868), que va col·locar la primera pedra l’any 1867. L’arranjament interior del temple el va dirigir en Joan Martorell i Montells, futur mestre d’obres d’Antoni Gaudí.
Els jardins del col·legi Sagrat Cor de Sarrià, situats entre el Parc de Joan Raventós, l’avinguda Foix i el carrer Ramon Miquel i Planes, estan molt fragmentats a causa dels diferents volums edificats i del munt de pistes esportives que contenen. Trobem arbres alineats al marge dels vials i en el límit de les pistes esportives i, també petits jardins, alguns amb nom propi, que sovintegen en els espais residuals entre edificis.
Davant de l’antic pensionat trobem el que possiblement és l’exemplar més longeu del col·legi: un pi blanc centenari que es bifurca des de la base en dos grans troncs que s’enfilen fins a la coberta de l’edifici.
El jardí de sant Josep alberga una residència de l’ordre del Sagrat Cor. No és accessible a la comunitat educativa, però es pot observar des d’un mirador. És un jardí força gran entapissat de gespa, amb parterres limitats per rocalla on hi trobem clívies, margarides, ciques, aromàtiques, palmeres i alguns arbres singulars com el cresta de gall (Erythrina crista-galli), una espècie ornamental oriünda de Sud-amèrica que destaca per l’espectacular floració vermella. No en va, és la flor nacional de l’Argentina. També és remarcable un evònim del Japó de port arbori, amb el tronc recaragolat, que deu tenir una pila d’anys. Algunes soques de palmeres, atacades per l’escarabat morrut, resten en alguns indrets d’aquest jardí clàssic.
El petit jardí de les moreres està situat al costat de la sala d’actes, en un espai amb vuit moreres enramades entre si que generen a l’estiu una ombra immillorable. A l’extrem, s’albira una gruta de rocalla que conté una imatge de la Mare de Déu de Lourdes. Un conjunt de vells pitòspors arboris estructuren una esponerosa capçada en forma d’un para-sol perfectament regular. El jardí del 150è aniversari conté catalpes i robínies, i a l’extrem un fals aladern i un gran margalló dins d’una jardinera.
El jardí contigu a l’escola Nadis d’educació especial està situat al capdamunt del recinte, És un jardí molt bonic amb una catifa de gespa molsuda que aplega algunes espècies remarcables, com una araucària que enlluerna per les seves boniques branques disposades en verticil i una vella figuera, testimoni del paisatge rural d’aquest indret.
Entre els arbres d’alineació cal destacar el conjunt de pins pinyoners que s’arrengleren al límit de la primera pista esportiva. Són exemplars ufanosos de gran port, que presenten unes denses i lluents capçades. Així mateix, alineats al vial que travessa longitudinalment el col·legi, trobem un conjunt molt divers d’arbres com els lledoners, els cedres i els plàtans, que alternen amb altres espècies arbustives de caràcter mediterrani com els baladres i els llorers.
El pi pinyoner
La silueta del pi pinyoner s’identifica clarament: la capçada en forma de para-sol constitueix una de les imatges més representatives del nostre paisatge mediterrani, sobretot a la franja litoral. Viu a la terra baixa, en terrenys sorrencs i eixuts, fet que determina el seu lent creixement i redueix la competència d’altres espècies menys adaptades a la manca d’aigua. A Catalunya les pinedes de pi pinyoner ocupen un 2 % de la superfície forestal del país i són essencials en la fixació de dunes i terrenys disgregats.
Històricament, la fusta del pi pinyoner ha estat molt apreciada en la construcció naval perquè és resistent a la humitat, però avui dia, l’activitat econòmica més rendible d’aquest arbre és l’aprofitament del pinyó. La producció de pinyons ha afavorit el creixement de molts arbres, i això ha permès estimular la nidificació i alimentar moltes espècies d’animals. Espanya és el primer productor mundial de pinyons, seguit de França, Itàlia i Turquia.
L’oreneta cuablanca
Enric Capdevila
L’oreneta cuablanca (Delichon urbicum) és un ocell estival a qui agrada els ambients naturals oberts, entre el teixit urbà i rural. Per això a Barcelona, com l’oreneta vulgar, es troba a la perifèria de Montjuïc, Sant Martí, Nou Barris, Horta-Guinardó i Sarrià – Sant Gervasi. És un ocell petit, de 13 cm de llargada. Té el dors de color negre, amb iridescències blavoses, excepte el carpó, blanc (que és el que ajuda a identificar-la millor), i la panxa i la gorja també ben blanques.
Té una cua petita en forma de forquilla. Vola amb rapidesa, amb canvis constants de direcció. Menja exclusivament insectes capturats en ple vol. És una espècie monògama i colonial. Fa el niu amb boletes de fang relligades amb bris d’herba, que enganxa a recer sota un sostre o balconada, deixant només un petit forat a la part superior d’uns 2-3 cm de diàmetre. Pot arribar a fer fins a tres postes i els joves nascuts a la primera poden ajudar als pollets de les següents, comportament conegut per cria cooperativa.
Els nius estan protegits, però sovint la gent els destrueix per evitar-ne els excrements, que són bàsicament les cutícules (pells dures) dels insectes que s’han cruspit. El projecte Orenetes és un programa de seguiment d’aquests nius, que controla uns 21.000 arreu de Catalunya, i a Barcelona ha ajudat a comptabilitzar unes 300 parelles; més que de l’oreneta vulgar, amb unes 125 parelles. A finals d’estiu es reuneixen moltes orenetes per emigrar conjuntament a l’Àfrica, on passen l’hivern, i d’on tornen a inicis de primavera, cada any al mateix lloc.
La dita: Oreneta que vola per terra porta tempesta
