Els jardins de l’avinguda Diagonal

explorar el jardí

Maria Josep Tort
Entre els carrers Bori i Fontestà, Beethoven, i les avingudes Diagonal i de Sarrià trobem tres illes d’edificis que allotgen quatre jardins de característiques molt diferents que es poden visitar fent un itinerari transversal pel seu interior. Dos dels jardins estan dedicats a metges il·lustres, els doctors Pere Castelló i Ginestà (1770-1850) que va impulsar una profunda renovació en els estudis de la ciència mèdica, i Samuel Hahnemann (1755-1843) d’origen alemany que va ser l’ideòleg del sistema homeopàtic.

Els jardins de la plaça Wagner
El conjunt botànic d’aquest pati interior d’illa queda gairebé eclipsat pel conjunt d’enormes blocs d’edificis residencials que l’envolten. Es van projectar el 2011 per amagar un pàrquing soterrat de 8.000m2 que dóna servei a un gran nombre de veïns. Els jardins descriuen un rosari de talussos continguts en parterres verds, encerclats per paraments verticals que racionalitzen l’espai i eliminen els desnivells que hi ha entre els edificis. La vegetació arbòria està constituïda per un conjunt d’arbres joves majorment de fulla caduca com les tipuanes (Tipuana tipu) i els àlbers (Populus alba) que han endarrerit la caiguda de les seves fulles a causa de la bonança del temps. També trobem falsos pebrers (Schinus molle), magnòlies (Magnolia grandiflora) i enfiladisses que s’emparren sobre unes estructures metàl·liques verticals que actuen com a grans pantalles vegetals.

El jardinet de la plaça de Joan Llongueras
A continuació de la plaça Wagner trobem la plaça de Joan Llongueras que segueix el mateix disseny de parterres verds elevats i estructures metàl·liques verticals per emparrar enfiladisses. És un jardinet amable que llinda amb el carrer Beethoven i que conté pebrers bords, tipuanes i oliveres.

Publicitat

Jardins del Doctor Samuel Hahnemann
Aquests jardins, malgrat que estan envoltats parcialment d’altíssims edificis residencials, són agradables i acollidors i ens permeten fugir temporalment de la ciutat asfaltada i bulliciosa. Dedicats al doctor Samuel Hahnemann es van inaugurar amb aquest nom l’any 1991coincidint amb el 15è congrés d’aquesta disciplina realitzat a Barcelona. El disseny del jardí dibuixa un recorregut sinuós amb camins de sauló que delimiten parterres amb vegetació arbustiva i arbòria i àrees de servei per  infants, skaters i gossos. El conjunt d’ arbres que hi habiten estan ordenats per espècies iguals, de tal manera que trobem parterres de pi blanc (Pinus halepensis), de platans (Platanus sp.), d’ombús o bellaombra (Phytolacca dioica), xiprers arrenglerats (Cupresus sp.) i també dos exemplars solitaris de palmera (Phoenix canariensis) i til·ler (Tilia sp).

Jardinets del doctor Castelló
El jardinet dedicat al doctor Pere Castelló i Ginestà s’inscriu en un menut triangle d’illa entre els carrers Bori i Fontestà, Dr. Fleming i Avinguda de Sarrià. Al bell mig del jardí i darrera el bust de bronze del doctor Castelló es localitza un garrofer centenari catalogat com arbre d’interès local que presenta una capçada molt frondosa, estesa i lleugerament asimètrica, que brota d’una gran branca principal que s’aguanta amb l’ajut d’un peu dret de ferro molt robust. L’interior de tronc, pràcticament buit per dins i esberlat per la part superior, es manté ferm gràcies a un tensor. És el “padrí”, el vell arbre que va amb crosses i cargols però que no perd el somriure.

El garrofer oblidat
Del garrofer n’hem parlat, però en aquesta edició ressaltarem els aspectes biogeogràfics i ecològics d’aquesta espècie. La seva àrea de distribució s’estén per tota la conca mediterrània fins a arribar a l’Àsia menor, viu a les àrees més seques del litoral i li agrada veure el mar. Les seves arrels profundes li garanteixen una gran resistència a la sequera, de tal manera que molts països el planten per guanyar terreny al desert o per combatre la desforestació. Els àrabs el van introduir a casa nostra i durant segles va ser un conreu primordial com a font d’aliment pel bestiar i per l’home. Avui, tot i que es manté habitualment en el nostre paisatge és el gran oblidat.

Maria Josep Tort és biòloga i especialista en arbres singulars

El Colom

Enric Capdevila
El colom (Columba livia) és un ocell de la família dels colúmbids, d’uns 33 cm de llargada i plomatge gris-blau, amb la gola, el bescoll i el pit de color cendrós amb reflexos metàl·lics, verds i violats, i les ales travessades per dues franges negres. És la versió domèstica del colom roquer, que ha passat de niar a cingleres i penya-segats a fer-ho en edificis de la ciutat; fins i tot s’arriba a ensinistrar: columbofília. Són animals gregaris i sedentaris i llur alimentació és sobretot granívora. Crien tot l’any, el mascle atreu la femella i fa una dansa nupcial traient el pap, abaixant les ales i produint un parrup característic; la posta és de dos ous. Els coloms tenen un vol potent i ràpid, és molt identificatiu el soroll que fan amb les ales quan alcen el vol. No s’ha de confondre amb el tudó (Columba palumbus), més forestal, més voluminós però amb el cap més petit i unes inconfusibles taques blanques als dos costats del coll i a la part superior de les ales. El gran nombre de coloms a la ciutat (180.000 segons els darrers censos) provoca problemes d’higiene i de degradació d’edificis, especialment motivades per les seves deposicions àcides; l’ajuntament els tracta com una plaga, malgrat la controvèrsia amb els defensors dels animals i una part de ciutadans que erròniament els dóna de menjar.

La dita: Menjar hi hagi al colomar, que de coloms no en faltaran