Explorar el jardí
Maria Josep Tort
A la falda de Collserola, el darrer rei de la dinastia catalana, Martí I l’Humà, va comprar l’any 1408 uns terrenys en el mateix indret on se situa actualment la Torre Bellesguard, per a construir-hi una mansió fortificada i, li va posar aquest nom per les belles vistes que tenia.
L’any 1900, Maria Sagués va comprar els terrenys als antics propietaris i va fer construir de la mà d’Antoni Gaudí, aquesta residencia d’estiueig.
Gaudí va projectar la casa, inspirant-se en el que havia estat el castell del darrer rei de la dinastia catalana i va reconstruir el que quedava de l’antiga muralla medieval. Va reinterpretar l’estil gòtic per retre homenatge al rei, allargant fins a extrems inversemblants les obertures de les finestres i convertint les peces que conformen els arcs de mig punt, les dovelles, en un mosaic en relleu de petites pedres formant dibuixos geomètrics. L’edifici, amb aspecte de castell, és de planta quadrangular, amb les diagonals orientades als punts cardinals i, presenta una altíssima torre, coronada per una representació helicoïdal de les quatre barres de la corona catalanoaragonesa. Les parets són de maó i pedra dels voltants i els marcs de les portes i finestres són fets amb pedres petites posats en motlles formant relleus. Al costat de l’entrada principal, hi destaquen dos bancs de mosaic en trencadís amb una representació de peixos, obra d’en Domènech Sugrañes i Gras.
La Torre Bellesguard es va declarar Bé Cultural d’Interès Nacional l’any 1969.
Els jardins
Davant de la casa, s’estén una gran explanada de grava per amortir la pressió dels visitants que periòdicament visiten la torre i, al voltant, s’ordena un jardí frondós molt particular que conviu amb alguns ornaments ceràmics dissenyats pel mateix Gaudí i els seus col·laboradors. Els diferents espais enjardinats contenen diverses espècies d’arbres amb molta presència, entre els quals destaca algun exemplar centenari.
Des del carrer Bellesguard, accedim a l’entrada principal de la torre per dos camins empedrats amb còdols de riu, que abracen un gran parterre elevat, dalt del qual se situa el centre neuràlgic del jardí, un espai d’estil romàntic que conté una glorieta vegetal, bastida amb xiprers arrenglerats formant un cercle i, al bell mig, una morera que s’emparra cada primavera, vestint el sostre de la pèrgola amb el seu frondós fullatge, Al costat se situen un parell de bancs de pedra enfrontats, acabats amb trencadís, que dibuixen dues línies ovals, entre les quals hi ha una petita font, amb un brollador de marbre i alguns nenúfars.
Aquest espai, dissenyat especialment com a punt de trobada, de repòs i tertúlia, està flanquejat per alguns arbres que afegeixen el valor de la seva frescal ombra. Xiprers i llorers, com elements autòctons de la flora mediterrània, un pebrer bord molt vell, una tuia de dos branques molt singular i alguns cedres, un dels quals, situat en el tal·lus d’entrada al recinte, és configura com l’arbre més vell i gegantí del jardí de la Torre Bellesguard.
Un dels camins d’accés a la casa creua per la muralla rehabilitada de l’antic castell i, l’altre situat a mà dreta, està flanquejat per un romàntic passeig de til·lers.
Al costat posterior de l’edifici, constatem la pèrdua del conjunt de palmeres que han mort recentment a conseqüència de la implacable plaga de l’escarabat morrut. Només queden dempeus, les seves llargues i estilitzades tiges.
El pitòspor
Darrere mateix de la casa, trobem una petita joia arbòria, un pitòspor (Phittosporum tobira) impressionant que adopta la forma d’un petit arbre molt ben constituït, amb una capçada arrodonida en forma de para-sol molt gran i regular, sota la qual s’albira l’esponerós brancatge i el petit tronc que sustenta el conjunt de la frondosa capçada.λ
Maria Josep Tort és biòloga i especialista en arbres singulars
El Mosquiter
Enric Capdevila
El mosquiter és un ocell petit insectívor de la família dels sílvids, emparentat amb els tallarols i bruels. Hi ha diverses espècies de mosquiters que visiten la nostra ciutat, a l’hivern és més abundant el mosquiter comú (Phylloscopus collybita) però a l’estiu fa una migració altitudinal per anar a criar a la muntanya, aleshores és molt present el mosquiter pàl·lid (Phylloscopus bonelli). Tots dos tenen un plomatge molt discret i semblant, però amb una mica de pràctica es poden diferenciar molt bé pels seus reclams i cants. És un ocell petit i arrodonit que fa de 10 a 12 cm de llarg. Tenen una coloració marró clar a la part de dalt, grogosa en els flancs i blanquinosa per sota; destaca una línia superciliar blanquinosa i una línia ocular (en el comú). El niu és una estructura coberta amb entrada lateral, prop de terra, fet amb fulles, molsa, herba o branquetes. No caça al vol, sinó que es mou activament per les branques d’arbres i arbustos cercant amb avidesa petits insectes, no deixant cap branqueta sense explorar abans de passar a una altre arbre proper.
La dita: Cada ocellet s’alegra del seu cantet.
