Explorar el jardí
Maria Josep Tort
Fotografia de M. Josep Tort
Delimitats per un mur de pedra, que els aïlla del soroll del trànsit de la ciutat, els jardins de can Castelló sorprenen per la densitat i exuberància del seu conjunt botànic i per l’estil romàntic que traspua de cada un dels seus racons.
Des del carrer s’intueix l’oasi verd que habita dins d’aquest turonet emmurallat, de 1.200 m2 dominat per palmeres que s’enlairen per sobre el tancat del jardí. Si ens endinsem per l’entrada situada al carrer Castelló 1-7, veurem com es desplega un conjunt de camins sinuosos que encerclen parterres continguts entre murets de rocalla que ens condueixen a l’actual centre cívic de can Castelló, una masia construïda a finals del segle XVI que va patir diferents remodelacions, una de les quals, la va convertir en una casa d’estil modernista que ha deixat la seva empremta en el magnífic artesanat del sostre del menjador principal de l’edifici.
Fotografia de M. Josep Tort
Amb l’adhesió de Sant Gervasi de Cassoles a la ciutat de Barcelona i la construcció del tren de Sarrià, aquesta zona es va posar de moda i els propietaris la van urbanitzar posant noms de filòsofs als carrers i van vendre les parcel·les a preu d’or.
Després de la Guerra Civil l’Ajuntament de Barcelona va declarar els jardins com a zona verda i es va convertir en el nou propietari de l’immoble.
En el conjunt del jardí, hi dominen les espècies de fulla persistent, la qual cosa fa que l’aspecte verd i frondós es mantingui en el decurs de les quatre estacions.
A l’estrat arbori, hi abunden les palmeres que malgrat que hi viuen dotzenes de cotorres que no paren de cridar fent els seus nius, estan en molt bon estat de conservació, ufanoses i plenes de vida. També trobem altres espècies com els falsos pebrers, els castanyers d’índies, les tuies, els còculs, una iuca molt vella i un pruner centenari de prunes grogues situat a l’entrada de l’edifici.
L’estrat arbustiu igualment frondós, està entapissat per espècies mediterrànies com el llorer, el romaní, el baladre i el marfull i també hi trobem espècies naturalitzades com els pitòspors, alguns dels quals han adoptat, —amb els anys—, l’estructura de petits arbres.
Nolina beldingii
Fotografia de M. Josep Tort
Situada a la part més assolellada del jardí, trobem un conjunt de plantes exòtiques endèmiques del desert mexicà de la baixa Califòrnia que s’anomenen nolines. Tenen l’aparença d’una palmera menuda amb fulles de color verd blavós, llargues elegants i finament dentades però, de fet, es tracta d’una espècie de planta crassa que emmagatzema aigua a la base del tronc per poder sobreviure en condicions d’extrema sequera.
Aquesta espècie produeix rizomes que són tiges subterrànies modificades que emmagatzemen proteïnes, midons i altres nutrients per afavorir i incentivar la reproducció de nous brots vegetatius. La nolina es cultiva com a planta ornamental i pot viure a fora i dins de casa ja que tolera bé les diferències de temperatura.
Fotografia de M. Josep Tort
Còcul (Cocculus laurifolius)
Aquest arbre de fulla persistent i de creixement molt lent, és originari de la Xina el Japó i el sud-est asiàtic. No esdevé mai un gran arbre, sovint té l’estructura d’arbust amb branques que es ramifiquen des de la base. La capçada és arrodonida i força irregular però molt frondosa, amb fulles lanceolades d’entre 6 i 15 cm que presenten 3 nervis principals molt visibles i singulars, el central que divideix la fulla i els dos laterals que corren paral·lels als marges. Les fulles, alternes, es disposen en dues línies regulars sobre els branquillons, són molt lluents per ambdues cares i tenen un aspecte molt molsut i lleugerament coriaci. S’utilitza com arbre ornamental en molts jardins del món per la frescor que projecta el seu frondós fullatge.
Conté diferents alcaloides que s’utilitzen en diferents processos en la indústria farmacèutica..
Maria Josep Tort és biòloga i especialista en arbres singulars
La cuareta blanca
Enric Capdevila
La cuereta blanca (Motacilla alba) és ocell paseriforme sedentari, abundant sobretot a l’hivern, quan ens visiten ocells del centre i nord d’Europa fugint del fred. Mesura 17-19 cm de llargària total i 31 cm d’envergadura alar. És un ocell força conegut pel seu caràcter poc tímid i aparença particular, amb un mantell gris, negre i blanc, i tot blanc per sota, llevat el baverall negre, més marcat en els mascles. El nom de cuereta li ve perquè remena constantment amunt i avall la cua, molt llarga, negra i estreta, amb les rectrius blanques. Té un vol ondulat que compassa amb el seu cant.
La veurem menjant insectes i llavors, passejant per zones enjardinades, parcs o zones arbrades, prop de punts d’aigua. La femella elabora el niu a forats de les parets o talussos, emprant pèl, plomes i llana; fa fins a tres postes, de 5 o 7 ous. A Barcelona també podem veure la cuereta torrentera (Motacilla cinerea), menys abundant i amb una coloració grisa a les zones dorsals i groga a les ventrals.
La dita: La barba fa el baró, la banya fa el moltó i la cua fa el moixó
