memòria històrica
Jordi Llorach i Cendra
Resulta significatiu seguir l’evolució de la presència dels populars envelats durant les festes majors i recordar les seves complicitats lúdiques, culturals i socials. Segurament perquè ha estat una construcció tan habitual, els catalans poques vegades ens hem entretingut a reflexionar que és una producció típicament nostra, sense gaire parió al món per la seva grandiositat estructural i per l’exuberant decoració interna. I, a més, els envelats no ha estat només unes construccions rurals o suburbials per suplir la manca de locals adequats. A partir del segons terç del segle XIX, se’n varen instal·lar tant en pobles i viles, com en les grans ciutats.
Els enveladors o empresaris dedicats a instal·lar envelats tenien la màxima activitat durant l’estiu, Per això, era d’admirar la seva destresa a muntar i desmuntar la instal·lació a fi de poder complaure el màxim nombre de peticions. Tots els envelats tenien un plantejament estructural intern similar. Constaven d’un ampli escenari amb abundants cortinatges. Al centre, un gran espai era destinat al ball o a col·locar-hi cadires per augmentar el nombre d’assistents als espectacles. Al seu entorn, les llotges i els seients esglaonats completaven el perímetre interior. A la part contrària de l’escenari, solia haver-hi l’entrada al recinte, a vegades precedida d‘un passadís exterior enjardinat. La decoració interior presentava una sumptuositat exuberant, esperonada per la imaginació romàntica dels decoradors. Constava de garlandes i penjolls de tota mena i colors, parets enteixinades i esgrafiades, columnes amb escultures majestuoses, miralls amb marcs daurats, aplics de llum, i del sostre penjaven grans aranyes. La il·luminació sempre hi ha estat generosa. A partir de l’any 1873, el gas va substituir les espelmes i més endavant el corrent elèctric va fer meravelles. Sovint, en un lateral s’hi instal·lava una zona on se servien begudes.
El conjunt pretenia donar la sensació d’un saló magnífic, grandiós. Aquesta opulència permetia que els assistents poguessin deixar lliure el pensament i imaginar-se que es trobaven en les sales més luxoses de la Viena imperial o dels salons de la Llotja i del Liceu de Barcelona. Com ha dit algú, els envelats eren “palaus encisats construïts misteriosament per mans de fada”, i era el lloc idoni perquè les noies i les dones lluïssin els vestits, el galanteig presidís els diàlegs, la relació social assolís màxims i on més d’una parella comprometés el seu futur. Molts escriptors han aprofitat aquest ambient per situar-hi les escenes més romàntiques de les seves novel·les. Aquest és el cas, per exemple, de Mercè Rodoreda, a La plaça del Diamant, on la Colometa, la protagonista, somnia sense límits.
Imatge cedida per Jordi Pablo i Grau, Arxiu Festiu de Catalunya, Fundació Privada
Un espai de festa
Els envelats no sempre tenien la mateixa esplendorositat. Depenia del pressupost disponible. N’hi haviade molt senzills, on les parets eren de canyes tendres entrellaçades i subjectades amb taulons i cordes, els formats per un conjunt de lones hàbilment col·locades i els que presentaven tots els luxes imaginables. En tots, però, s’hi podia copsar la mateixa sensació d’espai aïllat de la resta del món, gairebé amb característiques de temple pagà, on els assistents celebraven ballant, escoltant un concert o veient una representació, una mena de ritual amb la festa com a principal protagonista. Concretament de Sant Gervasi, no en tinc cap record personal. Sí, però, que en tinc referències indirectes. El meu avi matern, Andreu Cendra i Casals, de jove va viure a la plaça dels Arbres, avui desapareguda per l’obertura de la Ronda del Mig. Explicava que havia assistit als actes que per la festa major organitzava l’Ateneu de Sant Gervasi del carrer d’Atenes, i recordava els envelats que es plantaven a finals del segle XIX. Explicava que els actes hi eren lluïts i que hi assistia la societat del lloc, gent vinguda dels barris i pobles de l’entorn i, amb l’ajuda del tramvia que pujava pel carrer de Saragossa, molta gent de Barcelona.
Actualment, la vigència dels envelats ha disminuït notablement, tot i que encara se’n planten alguns, si bé amb característiques menys sumptuoses. Per què la decadència de l’envelat? Hi té molt a veure que en la majoria de col·lectivitats la festa major ha perdut la primacia com a esdeveniment festivosocial més important de l’any. Ara, pràcticament cada cap de setmana és festa major per a molts i els llocs estables supleixen els envelats. La realitat és que de l’envelat a la discoteca, a la sala musical i a la carpa a l’aire lliure, hi ha una distància sideral. És diferent en tot, no únicament en la decoració, la música i l’espectacle, sinó també, i sobretot, en el que se’n podria dir cerimonial. La companyonia que guien les relacions entre els nois i les noies i en general entre les persones, és ara molt més possible i propera, tot reflectint explícitament les voltes que ha donat el món. Per això, penso que les comissions que organitzen la festa major a pobles i ciutats, han de plantejar-se quina ha de ser la continuïtat de la celebració d’aquesta festa amb els formats tradicionals. Però sobretot, ho han de fer sense nostàlgia perquè no tornaran les festes majors de novel·la romàntica ni les tan ben descrites per La Trinca en la seva obra musical titulada, precisament, Festa Major. La màgia, el cerimonial que es creava pel contacte entre les persones durant la festa a l’interior dels envelats, actualment s’obté d’altres maneres. Potser per mitjà d’un whatsapp. El que segueix a aquest contacte electrònic, no és ara l’hora d’explicar-ho. Tothom el sap i el viu com vol.
