La mirada política

Roger Rosich

Roger_Rossich_20141015_105436La política catalana és capaç de tenir uns girs argumentals que superen les millors trames de ficció política serial. El pas al costat del president Mas va ser una sorpresa per a molts. Un gest polític d’alçada per un polític de molta alçada. Una decisió que movia amb ella tot l’engranatge de la política catalana. Un pas al costat fet pura estratègia política per Artur Mas: canvi de president, pacte, govern, relleu convergent, cop a la CUP (després no tan dur com semblava d’entrada…); i alhora confusió al Madrid polític, que durant els darrers tres anys havia fet d’Artur Mas l’ase dels cops d’un Procés independentista que va acceptar encapçalar, tot canviant l’eix vertebrador de la política catalana.

El president Mas es dedicarà a refer el seu partit, i és que ningú ho faria amb tanta autoritat com ell. Convergència necessita canvis profunds, i en el partit, com en el Procés, Artur Mas pot ser ben bé el desllorigador de l’atzucac. I el Procés seguirà amb ell (és un actiu polític de primer nivell), però sense ser el timoner de la Generalitat. En el seu lloc comptem amb Carles Puigdemont, que fins aquell dissabte 9 de gener era sols una aposta de futur per Convergència, un dels noms futuribles del partit. Puigdemont era l’alcalde convergent més important com a batlle de Girona, i era un alcalde independentista presidint l’Associació de Municipis per la Independència. Independentisme pur, la proximitat de l’alcalde, relleu generacional, capacitat comunicativa… Escollir-lo va ser, un cop més, una idea genial de Mas. Ara és el seu torn.

Carles Puigdemont és periodista i comunica, comunica molt, i molt bé. Tot i que porti pocs dies, ja ens ha demostrat un bon nivell, un nou estil i una manera de fer fresca i directa. Té una firma personal molt seva, una marca pròpia de forma de fer i de ser. Encara només porta dies, però, sorprèn en totes les seves intervencions. Sorprèn en positiu i sembla mostrar una obertura de l’espai convergent, potser molt blindat els darrers temps. Puigdemont, de president, agradarà a coneguts i a estranys.

Certament, el president Puigdemont no s’ha trobat a la plaça Sant Jaume de la millor manera: és fruit d’unes negociacions dures, de la retirada del líder admirat… Un càrrec ben legítim, però. I és que la política catalana (i espanyola) es va espessint en la seva complexitat i veiem (i veurem) formes polítiques noves, fruit del multipartidisme i de la necessitat de coalicions. També s’ha trobat amb un executiu fet, amb unes carteres repartides entre Esquerra Republicana i companys convergents. Un executiu circumstancial, fruit d’un moment estrany. Un govern, però, en la “línia procés” i amb persones molt vàlides.

I el calendari… Un govern que sols durarà 18 mesos? El període cada vegada està més a l’aire. El debat és obert fins i tot entre els dos partits conformants del govern. Esquerra opta per complir amb els 18 mesos. Puigdemont insisteix a fer les coses bé: fer-ho, però fer-ho bé. Els camins més rectes no sempre són els millors. Catalunya també necessita estabilitat, seny i ordre. Globalment vivim en una societat accelerada, que es marca terminis curts, però un govern català que, com a mínim, durés dos anys, no seria dolent. És el torn del president Puigdemont.

Roger Rossich és analista i consultor polític

1400caràcters.wordpress.com

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here