El primer veí de Sant Gervasi

Històries de Cassoles

Alexandra Grimal
En el número 6 d’aquesta publicació vam fer referència al veí més antic del barri i ens hem proposat, en aquesta oportunitat, intentar una aproximació més precisa d’aquell singular personatge.
Les primeres notícies es remunten al 1920, quan l’arqueòleg Pere Bosch Gimpera publica un article en l’Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, on comenta que durant els treballs de remodelació del jardí de la casa número 430 del carrer Copèrnic —en realitat, i com veurem, volia dir carrer Muntaner— propietat del senyor Eduard Schäfer, els treballadors van descobrir restes d’un sepulcre que ja havia estat regirat uns anys abans. Va aparèixer a 1,5 m de profunditat i estava compost per lloses planes d’aproximadament 20×20 cm, les quals formaven una mena de receptacle rectangular de 70×80 cm, la qual cosa es coneix com a cista. A l’interior, aparegueren óssos humans del crani, d’altres de

llargs i alguna vèrtebra, tot molt fragmentat. Acompanyaven a dites restes com aixovar, un ganivet de sílex de 9,9 cm de llarg per 1,6 cm d’amplada, un fragment d’una altra peça del mateix material, i un petit palet de riu molt arrodonit a més de bocins d’ocre.
Aquella troballa va ser incorporada a tots els estudis i mapes de la prehistòria de Catalunya com “l’enterrament de Barcelona”. Però va ser quaranta anys després, el 1960, quan un deixeble de Bosch i Gimpera, Lluís Pericot, s’interessà i va ampliar les informacions. Tot fent un incís, hem de recordar que dos carrers del districte de Sarrià – Sant Gervasi porten el nom d’aquests arqueòlegs.

Publicitat

Pericot precisa que el descobriment es produí el 1917, al vessant occidental del Turó de Monterols, concretament en el jardí de la casa número 430 del carrer de Muntaner cantonada Copèrnic. La valoració del ganivet de sílex, li permet comentar que té retocs i que les vores es presenten molt desgastades per l’ús. L’estat dels ossos, en canvi, no li possibiliten afegir noves dades, però esmenta la presència

d’algunes dents —aportació nova— d’aquest individu que el qualifica com “el primer barcelonès” a l’adscriure’l a la cultura neolítica, fa uns 5.000 anys. Les dades actuals el farien quelcom més antic i el situarien en ara fa 6.000 anys. El Museu d’Història de la Ciutat recull aquesta idea a l’incorporar-lo com un testimoni valuós dels primers ocupants del pla de Barcelona.
Confrontant les dades aportades, cal reconèixer que no es pot ser taxatiu en la localització de la sepultura prehistòrica. Si bé la finca que va comprar Shäfer a Juan Marsillach tenia l’entrada per carrer de Muntaner 430, el jardí anava entre els actuals números 428 i el 438. Sabem que Shäfer va demanar permís d’obres al 1916 per reparar el mur del jardí, i un any després, tal com deia Bosch i Gimpera, es produiria la troballa. En definitiva, no es té certesa del punt precís de l’enterrament de manera que qualsevol dels veïns que actualment habiten aquell lloc poden presumir d’ocupar aquest excepcional entorn prehistòric.

Una de les coses que crida l’atenció del nostre veí, o veïna, és la seva solitud. La cultura a la qual s’adscriu formava col·lectivitats humanes que vivien en poblats, formats per una mena de cabanes, i tenien un ampli coneixement del territori. El mode de subsistència es fonamentava en l’agricultura i la ramaderia —ovicaprins (ovelles), porcs i bous— sense rebutjar la pràctica de la caça i la recol·lecció de tota mena de productes silvestres. Fabricaven peces de ceràmica per coure els aliments i guardar-los i eren capaços de fabricar teixits per vestir-se, sabates per protegir els peus i bosses i d’altres estris per al transport i emmagatzematge. Construïen eines amb diversos materials petris (molt ressenyable el sílex), però també amb fusta, ossos, banyes… Un dels seus dissenys, la cullera, ha perdurat fins els nostres dies. I què dir dels ganivets, amb retocs tan acurats i precisos, que recorden els nostres de serra, malgrat la diferència dels materials.
Bosch i Pericot feien esment de la presència de fragments d’ocre i terra vermella en la sepultura de Muntaner. L’ocre és un colorant molt abundant i emprat en la prehistòria, particularment en la pintura rupestre. També en el Jardí del Turó de Monterols hem constatat la presència d’aquest òxid de ferro, que és el material al qual ens referim.
De la pràctica de la pintura rupestre —expressió genuïna del món de les creences— dels neolítics del pla de Barcelona no en tenim constància, però sí d’altres comunitats contemporànies en diferents indrets de Catalunya. El 1987, vaig participar en una campanya de prospecció per a la recerca d’aquestes manifestacions, dirigida per la doctora Anna Alonso Tejada (veïna de Sant Gervasi), a Montblanc, Tarragona. Vaig tenir la fortuna de descobrir un conjunt de més d’una dotzena de motius entre els quals hi havia dues figures humanes que es podien interpretar com pastors. Aquesta potser és la imatge que més ens acosta a com ells van voler representar-se en una manifestació pictòrica, anomenada convencionalment “art esquemàtic” que, cal assenyalar, defuig de la mimètica de la realitat i que, definida en termes actuals, està molt a prop de l’expressionisme abstracte.
Amb aquesta modesta aportació, confiem haver assolit el propòsit inicial. Per la nostra part, donarem continuació a les indagacions per tal de saber-ne més del veí o veïna degana de Sant Gervasi

Alexandre Grimal és arqueòleg i artista plàstic