Explorar el jardí

Maria Josep Tort

La Fundació Amat, es va constituir l’any 2001 amb l’objectiu de divulgar i conservar el llegat d’aquest notable pintor català, Josep Amat i Pagés (1901-1991) eminentment paisatgística que es situa entre l’expressionisme i el fauvisme.

L’any 1988 se li concedeix la creu de Sant Jordi per la seva trajectòria pictòrica i se li dedica una petita plaça al carrer Julio Verne amb General Mitre, al costat del seu primer domicili. A conseqüència de les obres d’ampliació de la Ronda, l’any 1962 la família es trasllada al carrer Manacor 10, l’actual seu de la Fundació. La casa, situada en un terreny en pendent davant dels jardins públics del turó del Putxet, tenia un jardí esgraonat amb terrasses i escales que donaven al carrer Felip Gil. El pintor va impulsar una remodelació que va permetre guanyar un garatge i un jardí sense desnivells, a peu pla de la planta baixa de la casa.

Façana interior de la torre on hi ha la Fundació Joan Amat.
A la imatge destacada, Vista general del jardí, amb l’estany central i, al fons, el fals pebrer.
Fotografies de M. Josep Tort

Així doncs, aquest petit jardí situat sobre el garatge, comprèn un espai diàfan de gespa sempre verda amb dos parterres laterals on creixen diferents espècies d’arbres i arbusts. La poca insolació de l’indret, a causa dels grans edificis del voltant va determinar el caràcter ombrívol del seu disseny. Es van descartar les flors i es van prioritzar els arbres per ocultar els edificis adjacents.

Al bell mig, un petit estany circular amb un brollador, ple de nenúfars i peixos vermells imprimeix un estil romàntic al jardí. En Joan Amat, el tercer fill, ens diu que els peixos contribueixen a eliminar els molestos mosquits que apareixen a l’estiu. Tanmateix comenta que el pare hi va plantar quatre pollancres que van haver de tallar en fer-se grans a causa de les queixes d’alguns veïns ocasionades per la dispersió de les llavors. Efectivament, la llavor d’algunes espècies de pollancre es portadora d’un plomall o borrissol de color blanc molt lleuger que es dispersa a través del vent. L’alliberament massiu d’aquest borrissol pot causar molèsties a les mucoses i produir algun tipus d’al·lèrgia. Sovint forma extenses catifes blanques en llocs molt allunyats del seu origen per la qual cosa rep el nom d’arbre blanc.

El mural ceràmic
d’Olga Sacharoff, cuit per Llorenç Artigues, dos bons amics d’Amat i tots ells artistes de la Colla
del Putxet.

El conjunt d’arbres d’aquest petit jardí estan ben nodrits gràcies a les aigües que baixen del turó del Putxet i del rec del parc. La casa, com d’altres situades en aquest vessant de Collserola, té un pou inhabilitat per impediments legals, però que mostra l’evidència de la riquesa hídrica d’aquest indret. Al costat del pou un mural ceràmic d’Olga Sacharoff, cuit per Llorenç Artigues, ens mostra un delicat motiu floral.

Els arbres destacats d’aquest jardí són dos pebres bords (Schinus Molle) d’entre 70 i 80 anys que estan situats en dos parterres entapissats per un conjunt de plantes herbàcies i arbustives com les clivies, les fulles d’acant, les heures i les falgueres. Un xiprer (Cupressus sp.) molt alt i prim una mica esclarissat a la base com a símbol d’acollida i hospitalitat i dos conjunts de llorers (Laurus nobilis) que s’enfilen força amunt aromatitzant l’espai.

L’estany central,
amb el sortidor i els peixos vermells.

Al final del jardí s’intueix una mena de pèrgola amb una glicina groga emparrada i en els parterres laterals trobem altres arbres més joves com dos truanes i algun arbust significatiu com el galzeran.

Fals pebrer (Schinus molle)

El pebrer bord o fals pebrer és un arbre originari dels altiplans de Bolivia, Xile i Perú i és molt apreciat com arbre ornamental per vestir carrers i places de moltes ciutats. La seva forma pèndula semblant al salze, l’aroma suau i agradable de les fulles, i l’ombra que projecta la seva frondosa capçada, són alguns dels trets més característics i atractius d’aquesta espècie. També és un arbre molt sofert que tolera la sequera i les altes temperatures.

El fruit, en forma de petites baies rosades que s’agrupen en atapeïts raïms, desprèn una olor força semblant al pebre genuí i pot confondre’s. Es pot menjar en petites quantitats però és lleugerament tòxic. No és una espècie picant, però s’utilitza com a pebre rosat per donar color i aromatitzar els plats donant-los un sabor dolç, afruitat i lleugerament àcid.

Maria Josep Tort és biòloga i especialista en arbres singulars

El corb marí 

Enric Capdevila

Els corbs marins són un grup d’ocells que formen la família dels falacrocoràcids; als Països Catalans se n’observen dues espècies: el corb marí gros (Phalacrocorax carbo) com a hivernant molt comú i el corb marí emplomallat (Phalacrocorax aristotelis), espècie amenaçada però que els últims anys està en clara expansió pel litoral català. Són ocells marins, costaners, de dimensions mitjanes, d’uns 90 centímetres. Tenen el plomatge negre o molt fosc, amb taques blanques a les galtes i a la part superior del coll i una taca groga ataronjada a la base del bec, que és llarg, estret i afuat; el coll és allargat i té forma de S. Les potes són curtes i fosques; els dits estan units per una membrana, característica de tots els pelicaniformes. Són ocells pescadors: quan localitzen una presa, es capbussen amb un petit salt, perseguint-la propulsant-se amb les potes palmades, estirant el coll i, finalment, capturant-la amb el bec; aquestes immersions poden arribar fins als 30 metres i durar alguns minuts; aquesta habilitat els fa vulnerables a alguns ormejos de pesca, sobretot el tremall o les xarxes abandonades. Les seves plomes no són impermeables, per això és típic veure’ls posats en una branca, assecant-se, amb les ales esteses. Els corbs marins nien en colònies, en arbres, illots rocallosos o penya-segats. Els ous són d’un color blavós i les cries s’alimenten per regurgitació.

La dita: Quan l’octubre és acabat, tots els ocells d’hivern ja són arribats.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here