Arts i lletres

Juanjo Compairé

A Sant Gervasi, en ple centre de la Diagonal, en un lloc emblemàtic, als baixos de la casa Portabella, allà on havia estat el cinema-bar Boliche, ara farà quatre anys un “malalt de cinema” —l’Alfons Mas— va impulsar el nou
Boliche. Només un “malalt” com ell gosaria obrir un cinema al bell mig de la ciutat.

Tothom recordarà la gran quantitat de cinemes del passeig de Gràcia i de la mateixa avinguda de la Diagonal que han tancat portes. En efecte: el cinema per demanda a casa o en les múltiples pantalles que avui dia tenim a l’abast i l’enorme oferta de lleure a la nostra disposició ha fet baixar l’assistència al cinema (especialment entre setmana) fins al punt que semblaria que obrir una nova sala de cinema fos un negoci ruïnós. I més si afegim la pressió immobiliària i del turisme, amb un encariment dels lloguers fora mida.

Alfons Mas a l’entrada dels cines Boliche. A la imatge destacada, el fòrum.
Fotografies de Juanjo Compairé

I tanmateix, hi ha iniciatives com aquesta del Boliche (o la dels Texas o dels cinemes Zumzeig) que a les palpentes intenten trobar noves vies per al cinema al segle XXI. El Boliche, ens explica l’Alfons, va néixer com un projecte cultural: a través del cinema podem assistir a òperes o ballets. El Boliche fou pioner a projectar cinema documental, cosa que semblava llavors econòmicament suïcida. Hi ha sovint presentacions de films a càrrec d’actors i directors amics. S’hi han institucionalitzat els “sopars de cinema”. Aquests cinemes han fet des del començament una aposta pel cinema d’autor, en versió original –evidentment- i lluny del cinema de les multinacionals. Un cinema que ens faci pensar al mateix temps que ens fa gaudir. Un cinema per assaborir-lo tranquil·lament i, si pot ser, millor en bona companyia. Tot el contrari del cinema de consum ràpid que sovint acaba atabalant-nos.

I així hem recuperat el costum – que semblava perdut- d’enraonar de cine al cinefòrum, que l’Alfons anomena “dijous cap per avall”. I és que l’Alfons, que és filòsof, crític de cinema i que, entre altres, ha escrit un llibre sobre un cineasta japonès –el mític Ozu— no és un empresari a l’ús. Creu a contracorrent que hi ha un espai per un altre cinema. Un cinema com a espai de trobada, al contrari del cine de consum individual que predomina en molts ambients. I per això cada dijous convoca un públic fidel.

Enraonant de cine

El veig a la porta dels cinemes. Alguns dels que entren, el saluden i parlen amb ell, li comenten què els ha semblat tal o qual pel·lícula, li pregunten pel que pensa posar la setmana entrant. Ell els tracta com faria un botiguer de barri amb els clients als que coneix i saluda pel nom. Sempre parla a batzegades i amb una rialla nerviosa, possiblement de tímid sobreactuat.

La sessió comença a les 20:15 h, però abans de les 8 ja hi ha cua. Tothom d’una certa edat. No hi ha –ai las!- gent jove. Avui toca una pel·lícula que atreu no només als cinèfils sinó també als amants de la lectura: tracta dels darrers anys de l’escriptor Stefan Zweig. Un dels escriptors de parla alemanya més llegits, sens dubte. El film tracta d’una manera poc tremendista d’una època –la dels darrers anys 30 i començaments dels 40 del segle passat- que en molts aspectes ens recorda la nostra: la reflexió sobre Europa, la crisi de la democràcia, la guerra que tot ho empastifa, el drama dels refugiats i exiliats…

Quan acaba la projecció, la gent – que ha omplert totes les localitats, cosa realment inaudita un dijous al vespre- no vol marxar. L’Alfons compleix amb passió el seu paper d’amfitrió. Ens dóna les claus de la pel·lícula, ens burxa perquè parlem. I comprovem que tenim ganes de xerrar del cine i de la vida. El que hem vist ens ha tocat l’ànima. I ho volem compartir. Sense adonar-nos-en, se’ns passa el temps volant. La conversa continua fora de la sala tot prenent una cervesa –d’una marca patrocinadora de la sessió-. I veig que hi ha grups que, de tant trobar-se dijous rere dijous, han acabat coneixent-se i se saluden amb la complicitat de qui comparteix un secret, el de ser també “malalt de cinema”. Una malaltia contagiosa.

És ja mitjanit, portem quatre hores i ens costa marxar. Possiblement molts som del barri i tornarem a casa a peu. Ja hem votat entre nosaltres sobre quina pel·lícula farem el fòrum la setmana que ve. El Boliche sembla una petita República independent presidida per un filòsof, una illa de tranquil·litat al bell mig de la voràgine.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here