Maria Antònia Font Fernàndez

Artur Mas no necessita presentació: tothom en coneix, si fa no fa, la seva faceta política, que ha traspassat fronteres. A El Jardí de Sant Gervasi li hem volgut fer una entrevista més propera, perquè els gervasiencs puguin conèixer en primera persona un veí il·lustre.

 

Fotografies: Juanjo Compairé

Des de quan viu a Sant Gervasi?

Des que vaig néixer, el 31 de gener de 1956, a la Clínica Moderna, que era al carrer d’Alfons XII. De primer vaig viure al carrer de Marià Cubí, tocant a Balmes; després a la plaça de Gal·la Placídia (aquest cop a Gràcia: estàvem al costat del Mercat de la Llibertat); d’allà vam anar a Balmes amb Laforja i finalment em vaig establir a la travessera de Gràcia, més o menys a l’alçada de Tuset. Per tant, no m’he mogut més d’un radi de mig quilòmetre.

En canvi la seva dona, Helena Rakòsnik, vivia a Gràcia. Com es va adaptar a Sant Gervasi?

Efectivament, ella va néixer a Gràcia i hi va viure molts anys. Però quan la vaig conèixer ja vivia al carrer d’Avenir, cantonada Muntaner.

Va estudiar al Liceu Francès. Quin record en té? Què li va aportar?

Bé, estem parlant dels anys 1960, en plena dictadura de Franco, i jo anava en una de les poques escoles que hi havia que no fossin religioses i que no separessin els nens de les nenes. I a més, vaig entrar en contacte amb la cultura francesa amb 4 o 5 anys. Això vol dir que parlava català amb la família i castellà i francès a l’escola.

Després va cursar Ciències Econòmiques i Empresarials a la Universitat de Barcelona, on va coincidir amb el professor Jordi Nadal…

No, de fet no va ser professor meu; per desgràcia, perquè és un gran professor. Després l’he pogut conèixer més: hem fet algun acte junts i hem coincidit a la presentació d’un llibre molt interessant, La Catalunya industrial.

I quins professors diria que l’han influït?

Al llarg de l’etapa escolar, em van marcar un munt de professors, la majoria dels quals ja no hi són, malauradament: Pere Ribera, pedagog de primer nivell que va fundar l’Escola Aula, derivada del Liceu Francès (els meus pares i molts d’altres el van seguir); Amalia Tineo, que era molt amiga de Salvador Espriu; Jordi Sarsanedas, gran poeta català; el professor de matemàtiques, que es deia Congost; el de química, Miquel Peraire, que encara és viu; el de biologia, que era el Peiró…

De quina manera ha incidit la seva formació empresarial per a la seva carrera posterior?

Ha estat vital. De petit ja vaig viure el món de l’empresa, i pròpiament el de la indústria: el meu pare i la meva mare venien de famílies del sector de la metal·lúrgia i del tèxtil, de Sabadell i de Poblenou. Per tant el que vaig mamar a casa va ser empresa, feina i maldecaps. I la meva idea era orientar-me cap aquí, que és el que vaig fer durant uns anys. Però resulta que tant m’agradava el món de l’empresa com el món de la política, que és on he acabat destinant la major part dels esforços. Conèixer els dos mons m’ha servit per posar-me als dos costats del taulell i no tenir només la visió d’un funcionari de l’administració, desconeixedor del món privat.

Parlem ara una mica més a fons del barri. En les darreres dècades, ha estat bastant absorbit per la ciutat, fins al punt que pràcticament ha perdut la seva identitat, sobretot la part de Galvany. Creu que és important que es recuperi? Com es podria fer?

La identitat? Home, la identitat sempre és important de mantenir, o de recuperar si l’has perdut. Ara, perquè això sigui possible, hi ha d’haver molta gent que hi cregui, perquè si la gent no hi dona importància, la identitat es va esquerdant i al final es perd. Dit això, jo no tinc la sensació que la identitat a Sant Gervasi s’hagi perdut tant: quan es parla del Galvany, tothom sap què vol dir. Segurament aquestes identitats s’han configurat molt a l’entorn dels mercats. Però és veritat que la irrupció de bars i restaurants i bars de copes li ha fet perdre la tranquil·litat que havia tingut.

Quan era petit no era així, doncs?

No: hi havia més habitatge i menys oficines i llocs d’oci. Però tot això ho ha portat el cicle del temps: Ciutat Vella també era molt més tranquil que no pas ara, que pateix una autèntica invasió. Jo que he estat 5 anys llargs al Palau de la Generalitat he pogut veure des d’allà l’evolució del turisme, i en aquella zona ha ocupat molts d’espais. El que em preocupa més, però, és l’encariment dels preus dels pisos: han pujat molt en relativament poc temps, i això està expulsant molta gent jove.

L’encariment dels pisos no sembla tenir solució…

Va arribar una alcaldessa i un equip de govern amb l’etiqueta d’habitatge per a tothom, i resulta que cada vegada n’hi ha menys. I Sant Gervasi n’està patint les conseqüències molt directament: en un any i mig, els preus del lloguer han pujat un 15-20 %, només en un any i mig!

I quines mesures es podrien emprendre per frenar aquest creixement desorbitat?

Només n’hi ha una: que hi hagi una oferta d’habitatge públic. Perquè el mercat és lliure, i si la demanda creix però l’oferta és limitada, els preus pugen, això passa amb l’habitatge i amb qualsevol altre bé. Però els poders públics ho poden corregir amb una oferta assequible i accessible. Pensem en el cas de Sant Cugat: fa 20 anys o més que hi fan política d’habitatge públic, i avui en dia han aconseguit un parc de primer nivell. Ara mirem Barcelona, o Sabadell, o Terrassa, que podrien haver fet el mateix però no ho han fet. La conseqüència és que a Sant Cugat s’hi pot quedar més gent jove. A Barcelona, quan es va construir la Vila Olímpica, que per cert que va quedar molt bé, d’habitatge públic no se’n va fer, i això que van mobilitzar un munt d’hectàrees. I al Govern hi havia Iniciativa. I manaven! I quan es va construir Diagonal Mar va passar exactament el mateix.

Vostè també va ser regidor fa 8 anys, a l’oposició, i per tant ha pogut conèixer a fons els problemes d’un districte que aporta molts diners però rep poques inversions.

I tant! Des de l’any 1979 (primeres eleccions municipals democràtiques) fins ara (que pràcticament han passat 40 anys), els partits d’esquerres han governat durant 34 o 35 anys, i realment hi ha districtes de Barcelona que han quedat molt oblidats i castigats. Quan Xavier Trias va guanyar les eleccions, va poder recuperar una mica les inversions en aquests districtes, però el govern d’ara ha fet marxa enrere. És clar, els districtes que fa 30 anys que no reben les inversions que tocaria, ho noten en equipaments, ho noten en mobilitat, ho noten en habitatge, ho noten en espais de lleure… I les inversions haurien d’estar equilibrades, perquè al capdavall tots som barcelonins. Jo crec que hi ha hagut una discriminació dura i, sobretot, prolongada, i amb el temps cal anar compensant.

Creu que cal potenciar el centre històric del carrer de Sant Gervasi de Cassoles i el de la plaça de Cardona?

Jo sóc partidari que pertot s’hi pugui viure, això és evident. Però no oblidem que una ciutat, a part d’un punt de trobada, també és un pulmó d’activitat econòmica i de creació de feina: una ciutat també és això. Per tant cal equilibrar els usos: no tot pot ser només per a la tranquil·litat i la vida exterior de la gent, perquè si ho fem així, tindrem una ciutat preciosa però pobra, i hem de tenir una ciutat que estigui bé però on la gent s’hi pugui guanyar la vida. Altrament ens convertirem en una ciutat dormitori, com d’altres n’hi ha en aquest país. Inevitablement, doncs, hem de pagar uns peatges: no tothom pot viure d’un subsidi.

Ha participat alguna vegada en les activitats que organitzen les biblioteques dels barris?

Personalment no. Com que no he estat a casa… Només hi vaig a dormir de tant en tant (riu). Però procuro estar al corrent del que s’hi fa: els diumenges que tinc lliure, amb la dona anem a passejar per Barcelona, sobretot cap amunt. I la valoració dels parcs i els equipaments és bona. Fins i tot s’han recuperat alguns cinemes, malgrat que d’altres han tancat.

‘Es pot represaliar un polític
o una empresa o un funcionari,
però no un ciutadà’

En el moment de fer aquesta entrevista (12 de juliol), com veu que estarem a Catalunya d’aquí a dos mesos exactes?

Jo confio que bé. S’han fet molts esforços per arribar fins on som, i veig que hi ha molta gent que té ganes de votar (que és el més important) i molta gent amb ganes de dir que sí. El que ens uneix és la democràcia: això és el referèndum. Jo naturalment diré que sí, però respecto els del no, i de fet convido els del no que votin. Perquè jo, si em trobo en un Estat que m’impedeix votar, vull votar, i a més sé que no se’m pot represaliar. Es pot represaliar un polític o una empresa o un funcionari, però no un ciutadà.

Un racó de Sant Gervasi on s’hi trobi especialment còmode, després de casa?

És clar, el primer és a casa (riu). Penso en un racó que ja no existeix però que em porta records: allà on hi havia els caballitos, que en dèiem de petit. Ara hi ha el Col·legi d’Economistes. Els avis, els pares i els germans anàvem allà, a tocar de Gal·la Placídia.

Per acabar, creu que una revista com la nostra pot ajudar a la identitat del barri? Hi voldria fer algun suggeriment?

Si no ho pensés, no hauríem fet aquesta entrevista. Més que algun suggeriment, doncs, només vull agrair-vos la feina que feu, perquè les condicions no són fàcils, i tot aquell que treballa malgrat les males condicions mereix un reconeixement, un estímul i un agraïment.

 

I fins aquí l’entrevista de setembre. Comença el curs: posem-hi forces i energia.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here